Infants revolucionaris

El fet de guanyar els guardons més prestigiosos de la literatura infantil és dels pocs punts en comú de L’illa de Paidonèsia i La Immortal, premis Folch i Torres i Edebé, respectivament. I també el fet que els seus autors, Oriol Canosa (Tarragona, 1975) i Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973), representen la veu d’una nova fornada d’autors que s’incorporen, amb força i frescor, a la primera línia de la literatura infantil catalana.

L’illa de Paidonèsia és una novel·la epistolar, narrada a través de cartes entre diversos protagonistes, on, com feia Roald Dahl en algunes de les seves obres més emblemàtiques, l’autor es posa al costat dels infants i ridiculitza els adults. En Nicolau, protagonista de nou anys, fuig del creuer que comparteix amb els seus pares, fart de suportar les seves discussions, i s’instal·la en una petita illa deserta del Carib. Des d’allà, fa crides als infants del món per tal que l’acompanyin en la creació d’un país a l’illa, on només els nens hi tindran cabuda. De mica en mica, l’illa s’anirà omplint d’infants i fundaran Paidonèsia, estat que bastiran amb peticions ben agosarades i aviat serà reconegut per les Nacions Unides. El que hi destaca, per sobre de tot, és el to desinhibit, una mica carallot, dels infants i, de retruc, de la novel·la, i també la síntesi i l’agilitat amb què es plantegen els fets, s’incorporen nous personatges i avança la història.

L’ILLA DE PAIDONÈSIA

Oriol Canosa
Il·lustracions de Gabriel Salvadó
La Galera
150 pàgines. 17,50 euros

És possible que alguns prescriptors puguin arribar a qüestionar l’actitud dels infants protagonistes, que recreen moltes de les corrupteles habituals entre els adults a l’hora de pactar i de tancar negocis. Però, en el fons, no deixen de seguir l’exemple que, dia a dia, els mostrem, encara que sovint prediquem que els infants, especialment els literaris, siguin el paradigma de la bondat i un model per als lectors. Seguint aquesta darrera idea, no haurien existit mai personatges de la talla de Pippi Calcesllargues, o bé de Matilda. La ironia i, fins i tot, el sarcasme de les il·lustracions de Gabriel Salvadó realcen el to juganer i trapella del text.

La Immortal és tan o més enginyosa que L’illa de Paidonèsia, però el to és seriós, transcendent, i a estones, èpic, aspectes que també són copsats i transmesos per la delicadesa de les il·lustracions de Maite Gurrutxaga. Ruiz Garzón, que juntament amb Salvador Macip ve de guanyar el Ramon Muntaner amb Herba negra, elabora una vertadera peça de rellotgeria, en la qual fa encaixar un nombrós elenc de protagonistes i personatges secundaris i les seves històries personals, un nus centrat principalment en la figura d’un home iranià sense papers amb qui la Júlia juga sovint a escacs en un parc de Ginebra, els referents al joc d’escacs i el temps, que fa anar endavant i enrere per tractar de sorprendre el lector en diverses fases de la novel·la. Moltes de les peces, de les jugades i dels jugadors de la història dels escacs treuen el nas en les pàgines i esdevenen un mirall i una metàfora dels successos i de la vida.

La Immortal és una novel·la complexa i ambiciosa, on es barreja la ficció —amb diverses històries que es van entrecreuant, i entre les quals destaquen la de la Júlia, una nena de pares separats, on la figura del pare és absent, i la de l’iranià Mr. Aliyat— i la no-ficció —les dades sobre els escacs que va introduint de forma gradual—. El seu autor mostra una gran destresa a l’hora de mantenir un equilibri calculat i controlat que fa que la complexitat de l’obra arribi al lector amb una senzillesa aparent, sense enfarfegar-lo ni atabalar-lo en excés. Més aviat, el que aconsegueix és atraure’l, amb una gamma diversa de recursos estilístics. Això no treu, però, que en algun moment la quantitat d’actors que entren en escena i, especialment, la gestió temporal descol·loqui una mica al mateix.

La Immortal i L’illa de Paidonèsia són dues entregues guardonades d’alt voltatge, que retraten revolucions sorgides dels infants envers l’absurditat del món dels adults.