Demolició de casa nostra

En el passat existia alguna possibilitat que en parlar de Catalunya com casa nostra pogués donar-se alguna aproximació semàntica comuna, per descomptat cada vegada més vaga. Avui, atès l’impacte distorsionant del procesisme, quan algú fa referència a casa nostra, s’imposa la pregunta: Casa nostra, de quants i de qui? En realitat, casa nostra va acabar delimitant un nosaltres i un ells. El panorama de descomposició política a Catalunya té a veure amb això des del moment en què, per ser de casa nostra, perquè pertànyer abrigalli i legitimi, es donava per descomptat que la roba bruta cal rentar-la a casa, a casa nostra. Com rentar a casa la roba bruta del Palau de la Música, de les trames convergents o de la família Pujol? En paral·lel amb la idea tan arcaica i pairalista de rentar la roba bruta a casa, es dona la tesi d’un sobiranisme que en saltar-se la llei redunda en l’entelèquia d’un excepcionalisme català, fàcilment aliè a l’ordre constitucional. Al mateix temps, com a oficina d’ocupació, el nacionalisme radical ha engendrat un lumpen mediàtic i pseudointel·lectual d’una bel·licositat que va en augment a mesura que apareixen nous indicis del fracàs del procés de separació d’Espanya. En el futur, recompondre el sentit de casa nostra serà impracticable, afegint frustració a l’emocionalisme secessionista. Estem en una frontera semàntica, en la qual només si el llenguatge serveix per conviure serà possible veure’s cara a cara amb el futur.

El secessionisme ha acabat amb una certa significació concertada de casa nostra i ha dividit la societat catalana, generant factors de col·lisió interna i exclusivisme que fins abans de la crisi del 2008 quedaven arraconats encara que –com s’ha vist després– ja anaven erosionant els fonaments del pluralisme. Com a cas flagrant, TV3 i Catalunya Ràdio estan decebent les seves audiències amb un sectarisme que alhora perjudica l’autoestima dels bons professionals que, mentre van poder, es van esforçar per la credibilitat d’uns mitjans de comunicació que són part del bé públic, a càrrec del contribuent, sigui votant del partit que sigui i refereixi com refereixi lliurement la seva identitat.

En els fastos commemoratius del 1714 va quedar palès, de forma extremada, la concepció excloent de la casa nostra d’uns altres temps. Quan es va pretendre convertir una guerra de successió en una guerra de secessió, la societat catalana va quedar lesionada, tant per la falta de rigor històric com per la submissió dels fastos a la dinàmica del procés. Casa nostra quedava al servei de la parcialitat i dels errors tàctics d’Artur Mas. De tot allò, en veritat, queda poca cosa, excepte les reflexions dels pocs historiadors que van gosar posar en qüestió els biaixos interpretatius del 1714. El lliscament del nacionalisme cap al procés secessionista confirmava amplament la seva ruptura amb el catalanisme cultural i històric. Començava una altra cosa, d’una banda el caos argumental per part dels qui propugnaven un determinisme de la nació catalana; d’una altra, la insatisfacció d’aquella ciutadania de Catalunya que se sentia o bé aliena o bé enfrontada a la idea d’independitzar-se d’Espanya quedant fora de la Unió Europea. El sentit últim de casa nostra és avui una antigalla que obstaculitza la reflexió col·lectiva i el contrast d’opinions, la conversa pública que és l’essència d’una societat civil.

Ralf Dahrendorf va indagar amb encert el concepte d’oportunitats vitals, és a dir, el conjunt de possibilitats i ocasions que la seva societat o la seva posició social específica ofereixen a l’individu. La vida mateixa és una resposta a aquestes oportunitats. D’aquí es deduïen dos elements: les opcions i els vincles. Opcions per exercir el dret individual a triar; vincles com la pertinença, la llar, la memòria del passat, la comunitat històrica, la religió. D’aquesta manera, les oportunitats donen espai per a l’elecció personal i els vincles mantenen arrelaments i permanències. En l’equilibri variable entre opcions i vincles les societats poden afrontar d’una part l’assoliment de l’autonomia individual i d’una altra el risc d’atomització. En aquests moments, casa nostra no seria una oportunitat vital per tots perquè es predefineix en termes d’exclusió. Els seus casos de corrupció la llastren penosament i el que queda del catalanisme sembla més obstinat a conservar quotes de poder que a projectar-se al segle XXI. Per contra, si equilibra opcions i vincles, la llibertat afirma els seus marges.

 Valentí Puig és escriptor.