El color vital de la cultura

Com passa en tots els llibres de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), L’amic de la Finca Roja també se situa en una terra de ningú, enmig d’una frontera literària: La terra retirada era un llibre autobiogràfic i la crònica documental sobre les paradoxes que ocasionaven les subvencions agràries europees en la transformació de la vida rural; la realitat estricta que alimentava La palmera de blat no impedia que el component oníric anés arrelant a la trama amb una absoluta normalitat, i en els tres contes d’A la ciutat en obreses produïa el camí invers i el somni, l’estrany i el passat adquirien una presència tan real que semblaven que fossin reals: tant en un llibre com a l’altre, el lector no sabia si estava davant d’una filigrana espectral, però no tenia cap dubte que llegia uns textos molt ben travats que es resistien a ser interpretats racionalment.

L’afany d’Ibarz per instal·lar-se en regions frontereres no es limita només a les qüestions formals o al joc interactiu entre gèneres literaris diferents, sinó que també la porta a submergir-se al fons de la frontera moral: el centre de la novel·la No parlis de mi quan me’n vagi són els esdeveniments íntims que es produeixen quan es deixa enrere l’edat adulta i s’entreveu el primer avís de la vellesa, i Vine com estàs —un títol raonablement millorable— planteja les conseqüències que origina sentir-se culpable, o responsable, d’una guerra que no s’ha viscut gràcies a la persistència de la memòria familiar. L’afany d’Ibarz per la terra fronterera de la literatura, però, no sembla que es correspongui a cap voluntat estratègica de res, sinó que es deu tan sols a la necessitat de complir amb la intricada obligació de ser fidel a ella mateixa i al seu caràcter d’escriptora insubornable.

Com no podia ser d’altra manera, doncs, L’amic de la Finca Roja se situa en un terreny alegrement híbrid, que tant és autobiografia com història de la cultura, especulació intel·lectual com finor erudita, creació narrativa com periodisme rigorós. En qualsevol cas, sigui quina sigui l’opció triada, L’amic de la Finca Roja és sempre una doble celebració: d’una banda, tal com es diu a la contracoberta, és un “brindis per la cultura i la felicitat”, per la transformació feliç que pot atorgar el color, la vida i el moviment de la cultura; la cultura, en fi, vista com una “nova manera de conèixer i d’eixamplar els panorames i l’ordre del coneixement”, tal com deia Antoni Marí a El conflicte de les aparences; d’altra banda, des del principi fins al final, L’amic de la Finca Roja és un tribut a l’amistat, un diàleg ininterromput amb l’amic absent de l’autora, amb Carles Pérez (1947-2013), ànima de l’IVAM, el primer museu del postfranquisme, amic dels artistes, museòleg heterodox i enamorat constant de la tradició i l’essència de les avantguardes, d’aquelles reunions d’amics que fracturaven la quotidianitat de l’art sense que les conseqüències fossin evidents per als seus coetanis.

En els 11 textos que es reuneixen aquí, Ibarz segueix la petja desbocada de Pérez, i, amb una llibertat irrefrenable, lluny d’academicismes i d’idees convencionals, com si l’única ambició tolerable fos divertir-se i divertir el lector amb uns esclats fulgurants i continus d’intel·ligència, estableix relacions inèdites, per exemple, entre la construcció cinematogràfica de Griffith i les greguerías de Gómez de la Serna, entre Rodoreda i Lispector, o entre Torres-García i Duchamp. Tampoc està gens malament quan veu Incerta glòria no com “la gran novel·la catalana de la guerra” sinó, sobretot, “com un document de postguerra d’alt valor literari”, quan contempla la vocació pedagògica de Buñuel a la negríssima Tierra sin pan, quan inspecciona els motius pertorbadors de l’obra d’Ángeles Santos —Rosa Font va escriure una novel·la memorable sobre aquesta pintora, La dona sense ulls—, o quan visita la casa museu de Blasco Ibáñez a Menton.

L’amic de la Finca Roja és el llibre d’algú entusiasta que creu en la perfectibilitat de l’art i en la seva capacitat per transformar les idees, en la certesa que la cultura es pot transformar en una raó transcendental, en la fertilitat de la literatura considerada com una frontera des d’on observar la realitat des de l’altre costat de la cultura.