Alarma general

El desembre passat va sortir a la llum la iniciativa municipal de preservar “entorns urbans” que tenen un cert caràcter, com ara l’avinguda Dr. Andreu, la Clota o Montbau, i així fins a deu entorns, que formaran part de la carta del paisatge urbà, segons les notícies publicades. La idea bona és la dels “entorns urbans”, que no són els polígons o les figures urbanístiques habituals, sinó unitats d’una altra naturalesa i elements sensibles que han ajudat a mantenir-ne encara el caràcter i que poden incloure també les vistes que des d’ells es tenen, i que ajuden a conformar-los, ampliant així l’espai físic en què es troben i dissenyen el seu escenari. Si hagués existit una figura com aquesta, ara no tindríem un entorn irrecuperable com és l’avinguda de Vallcarca o els voltants del Mercat del Guinardó. De tot aquest cafarnaüm irresoluble en té una part de culpa la “idea de projecte” (una expressió corrent en el meu camp, fomentada des de les escoles d’arquitectura i les associacions professionals). Una idea tancada, unitària i realitzada generalment amb criteris que comporten una cosa no sempre bona: coherència formal. Així doncs, benvinguda la iniciativa. ¿Però segur que ajudarà l’ús d’aquests entorns urbans a obrir noves rutes turístiques arquitectòniques, tal com han suggerit els responsables de la iniciativa? Que no es feia per millorar-los i preservar-los?

Que Barcelona té encara llocs singulars és obvi. D’alguns d’ells se n’ocupava el llibre de Josep M. Montaner i Isabel Aparici: Barcelona, espais singulars, que va ser presentat poc després de l’anunci de la Carta del paisatge urbà. Sobre aquests llocs, però, cal fer algunes observacions, i potser tenen alguna utilitat. No fa gaire em vaig veure davant d’una situació clarificadora. Observant les fotografies corrents —sense intencionalitat arquitectònica— d’uns 30 espais públics barcelonins, en el context d’una assignatura del màster l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, ens vam adonar que les fotografies, de cintura en avall per dir-ho així, eren molt similars, fins al punt de ser quasi intercanviables. Un conjunt format per un paviment, unes cadiretes col·locades de manera “casual”, unes andròmines clavades amb persistència per evitar que els cotxes pugin a les voreres, les jardineres-peveters, les lluminàries, les barres per les bicis, etc.; han fet de l’espai públic barceloní, del qual estàvem tan contents, una cosa d’una vulgaritat insofrible. Al contrari, de cintura en amunt la fotografia tenia la personalitat requerida. És a dir, tot allò que ha estat “projectat” falla estrepitosament víctima d’un conjunt de criteris d’enginyeries, funcionaris i empreses constructores, tots amb la millor intenció, segur, mentre que tot allò que ja existia i no s’ha “intervingut” salva la situació.

Això ens porta al fet que intervenir, com ara es vol fer, sobre els entorns urbans a preservar no sembli gens fàcil. Crec que és un cas oportú per veure les moltes limitacions que té un projecte d’espai urbà, en primer lloc perquè sol ser l’instrument que endreça, neteja, alinea, il·lumina (més del necessari molts cops) i en definitiva contribueix a la uniformització i linealització d’aquests entorns. I en segon lloc, perquè el projecte no acaba de ser l’instrument per intervenir en el fons de l’escenari, per dir-ho així. Els projectes sobre aquests llocs, si és que els volem anomenar així, no han de pensar-se “en planta”, han de ser cartes d’instruccions amb intervencions localitzades, puntuals, diverses i fetes per un projectista que tingui triple personalitat. Projectes que incorporin la contingència i el temps, escrits i dibuixats… sense imatges finals. Més pensats i intel·ligents. Avui, quan sento que sobre tal lloc algú està fent un projecte urbà per a l’Ajuntament de Barcelona, acabo pensant que es farà notar i s’espatllarà. Què ha passat perquè això succeeixi? Doncs un conjunt de coses en què intervenen els treballs de les escoles d’arquitectura, els concursos —ara tindrem el de la Rambla— i també els premis, que amb tota la bona intenció, acaben tenint part de la responsabilitat d’aquesta alarmant homogeneïtzació general de l’espai públic. Ha de ser possible separar el fet que existeixi un projecte del fet que aquest comporti una coherència formal. Parafrasejant John Lennon, “la ciutat és allò que succeeix mentre fem projectes —urbanístics o arquitectònics, tant se val”.