Faquirs i cartomags, dues emocions

Divendres, 28 abril. Cine Maldà. Ple. La productora De Verité presenta el film Fakirs de Xavier Domènech que documenta una professió gairebé extingida, una destresa amb molt pocs practicants. Kirman i Testa estan en actiu. Fachin i la família del desaparegut Sager porten el testimoni d'un passat. En el film hi ha una escena en què Testa s'insereix un gran rínxol metàl·lic pel nas i el fa sortir per la boca. Un espectador es desmaia i s'ha d'interrompre la projecció. Res greu. Només un petit enrenou a la sala. L'espectador se'n va i continua la projecció. Testa, després, m'explica que als faquirs no els agrada ni busquen els desmais. “Busquem que l'espectador gaudeixi”. Testa, com tots els altres faquirs, defensa que els seus espectacles també són per al públic infantil. “Els nens mai es desmaien. Són un públic intel·ligent” malgrat que, comenta, viuen un món en el qual predomina Walt Disney. “Tots ens empassem, insensibles, barbaritats com la guerra”.

En el faquirisme, ni les agulles ni el foc tenen truc; es basa en la concentració i l'autosuggestió. El diccionari defineix el faquir com un “mag especialitzat en demostracions d'insensibilitat física”. Testa es va posar precisament aquest nom artístic per reivindicar que “el faquirisme es fa amb cap, no amb collons. Hem de calcular molt, no voler ser un superhome”. Per Testa, que abans feia pírcings, es tracta d'ampliar les fronteres de l'emoció.

Com la màgia, amb prou feines hi ha dones. Kirman, en el film, recorda haver conegut una jove molt bona, però que ho va deixar al cap de tres anys “perquè no digeria bé la gasolina”. Kirman fa més de cinquanta anys que és a l'ofici i els circuits del faquirisme, explica, han canviat molt. Ara es treballa en hotels, festes medievals –que surten com bolets–... però s'han acabat aquells cabarets de varietats on, per exemple a França, el faquir era cap de cartell.

Xavier Domènech no coneixia aquest món. “Vaig tenir notícies d'un homenatge a Kirman pels seus 50 anys d'ofici i em vaig adonar que els meus amics de menys de 30 anys no sabien què era un faquir”. Va contactar amb Kirman amb la idea de fer un documental sobre l'últim faquir. Però va ser el mateix Kirman qui li va parlar d'un jove, Testa. “Kirman sabia que existia però no s'havien conegut mai. El rodatge ho va afavorir”. Llavors, Domènech es va proposar “redescobrir aquest art que tanta gent ignora”. “Fa falta un reconeixement, que no s'ha fet, a aquestes persones. Reivindicar aquesta minoria que manté l'espectacle i la seva memòria”. Domènech subratlla l'atractiu visual de les actuacions, però, sobretot, admira aquestes persones que “viuen fent el que els agrada. És meravellós. Hi ha històries personals, de diferents èpoques, molt xules”. Més d'un explica la dificultat que va tenir, quan era jove, a l'hora de dir als pares: “vull ser faquir”.

Divendres, 21 abril. Rei de la Màgia. Ple. Actuen Yann Frisch i Dani DaOrtiz. Frisch és un jove francès que ve del circ, del malabarisme i, ara, és famós mundialment jugant, assegut davant una taula, amb gobelets i pilotetes que es multipliquen, desapareixen, salten... Un joc que pot tenir quatre mil anys, però que Firsch ha repensat de cap a peus. A Barcelona també fa alguns jocs de cartes, però en aquest tema qui s'ha de veure és Dani DaOrtiz. Fa cinc anys, en els fòrums internacionals de màgia ja el tractaven de “rising star”. La poètica de la seva cartomàgia es basa en el caos. Les cartes es barregen aparentment de qualsevol manera, cauen a la taula, els espectadors barregen la baralla, però això no arruïna l'efecte final. Tot en el seu espectacle està mil·limetrat, des de qui s'asseu al voltant de la taula (no poden ser mags, habituals espectadors dels seus xous) a les brometes sobre el volum de la seva panxa o la distracció juganera que causa a l'espectador ajudant en un suposat joc matemàtic. Coneix els públics d'Amèrica, Àsia, Europa...”Les emocions sempre són les mateixes, però cada públic les interpreta, exterioritza de manera diferent”. El control d'aquest caos de naips el va aprendre, em comenta, de Lennart Green. Aquest i Juan Tamariz són els seus dos principals mestres. Precisament amb Tamariz comença aquest mes l'enregistrament de 15 hores de DVD en què Tamariz ensenyarà els jocs que considera fonamentals en la seva trajectòria.

I és que DaOrtiz també treballa en la divulgació de la màgia. És editor d'una revista, en paper i digital, El Manuscrito, prepara un altre DVD amb Frisch sobre la màgia que es pot fer assegut darrere una taula, té llibres... i el mag portuguès Luis de Matos va editar un paquet de quatre dvds, Utopía, autèntica bíblia de nou hores sobre l'artesania de DaOrtiz. Mag multimèdia, prefereix "la llibertat i el contacte amb el públic del directe”. Sempre amb naips, fa servir “l'ambigüitat i la confusió” per fer increïbles manipulacions, autèntiques negacions de la probabilitat i l'entropia. D'això tracta precisament la bona màgia. “No s'enganya la mirada, s'enganya el cervell que la interpreta”.

Faquirs i cartomags, tots parlen d'emocions, però cal admetre que les busquen per camins diferents.