La desconfiança de Luis Enrique

A Luis Enrique tant li fa que el critiquin, fins i tot sembla disposat a acceptar que li diguin cul d’olla. Ha arribat a dir que prefereix haver de treballar des de l’adversitat perquè aleshores treu el millor d’ell mateix. A vegades sembla com si cada dia necessités augmentar la seva nòmina d’enemics. No se sent esclau de ningú, i menys de cap llegat futbolístic, i va a la seva, tant hi fa que sigui a Vigo com a Roma o Barcelona. No ha de ser fàcil treballar amb ell si no ets del seu entorn o cercle més íntim. Em consta, per exemple, que a l’Albert Roure, excap de comunicació del FC Barcelona, li va costar déu i ajuda convence’l perquè accedís a fer per a Barça TV aquell documental titulat Els homes de Lucho que tant de bé li va fer a ell, al seu equip i al FC Barcelona.

Más información

Luis Enrique: “Ho deixo per cansament”

I per què no Unzue?

Lucho no es refia ni dels de casa seva, és un desconfiat de mena, i l’encega sentir-se traït. Aquesta manera de ser explicaria el seu darrer episodi viscut amb Quique Sánchez Flores. L’entrenador del Barça i el de l’Espanyol no es van fer la foto protocol·lària que s’acostumava a muntar abans del derbi i ni tan sols es van saludar a la sortida del partit de Cornellà-el Prat. El tècnic blanc-i-blau va arribar a dir que la lectura del llibre El payaso que hay en ti el tenia tan ocupat que no li deixava temps per veure Luis Enrique. Menys explícit va ser el blaugrana, a qui li costa poc engegar a dida els periodistes quan li demanen explicacions o volen furgar allà on no li agrada a l’asturià, un distanciament que cada cop es fa més evident a la Ciutat Esportiva del Barça.

Quique Sánchez Flores i Luis Enrique van coincidir com a futbolistes del Madrid en uns anys (1994-1996) en què l’entrenador era Jorge Valdano. Tenien una relació més que bona fins que l’un va acusar de xivato l’altre, o això és el que ha transcendit pel que ha explicat José Ramon de la Morena. Lucho hauria acusat Sánchez Flores de fer-li saber a Valdano que ja havia signat un contracte amb el Barça quan encara vestia la samarreta del Madrid i des d’aleshores s’hauria trencat la seva amistat. No és la primera vegada que Luis Enrique acusa algú, amb raó o sense, de buscar-li les pessigolles. Conec el cas d’un periodista que era un bon amic de la família i a qui el tècnic va deixar de parlar, sense que ell sàpiga encara ben bé per què, ja que no l’hi ha volgut dir mai.

Resulta que aquest periodista, que cobria la informació del Barça, va voler fer un reportatge sobre com havia viscut Lucho la seva expulsió i que havia fet un cop l’àrbitre el va fer fora del camp, res de l’altre món, un text d’aquells que a la professió en diem de color. Quan Luis Enrique es va assabentar que el reporter havia preguntat als seus companys i a alguns treballadors del club sobre ell i la seva targeta vermella, es va emprenyar tant que va muntar un numeret al vestidor del Camp Nou. Ningú no el va poder convèncer que simplement es tractava de recrear els minuts posteriors a la seva expulsió. No hi va haver manera: Luis Enrique estava convençut que aquell que havia estat amic seu s’havia convertit en un periodista tafaner que ara el volia fotre.

Quan un temps més tard el mateix periodista li va demanar per parlar de l’assumpte, Lucho li va respondre que no sabia de què li parlava i que tant li feia. I aquí es va acabar la història. A partir d’aleshores tot el que es diuen és hola i adeu. Les coses són així de complicades a vegades, no hi ha manera d’arreglar els malentesos quan a l’altra banda hi ha Luis Enrique. Em sembla que tampoc hi ha hagut manera de reconduir la relació amb Jordi Grau, el periodista de TV3 que li va fer les preguntes que tocava fer després de la derrota de París, un cop escoltat el que havien dit Iniesta i Busquets. No es tracta ara de dir si té raó o no, ni tampoc de desqualificar-lo, sinó d’intentar explicar per què Luis Enrique actua a vegades de manera abrupta amb els periodistes.

La seva trajectòria com a entrenador del Barça ha estat impecable des del punt de vista dels resultats després de guanyar un triplet i un doblet. Sigui quin sigui el balanç d’aquesta temporada, haurà estat un entrenador d’èxit per al Barça. Ha fet campió un equip en unes condicions molt difícils si tenim en compte d’on venia; ha evolucionat l’estil Barça a partir del trident, una fórmula molt personal amb la qual segurament no s’haurien atrevit altres entrenadors més familiaritzats amb la casa i que ha estat una sort per a l’equip, per al club i per a Bartomeu; i ha sabut entendre que el paper de Messi estava per sobre de qualsevol altre, fins i tot del seu, cosa que a vegades vol dir haver de posar-s’hi fulles quan no toca.

La seva condició de culer irreductible, d’altra banda, li ha valgut per defensar-se de les crítiques periodístiques davant de l’afició i no haver de donar explicacions a ningú, i menys davant dels representants dels mitjans de Madrid. Ha fet la sensació que sovint el fi justificava els mitjans. És una manera d’entendre la vida, però tal vegada, si hagués estat més tolerant, en cas d’haver pogut parlar més amb ell, si no fos tot blanc o negre, el desgast que ha patit i l’ha portat a anunciar que se’n va a final de temporada no hauria sigut tan gran i ara podria continuar un any més, o dir-nos adeu sense rancúnies. No tothom és sospitós, per més nosa que fem els periodistes i que ell pugui dir: “A mí ya me va bien así. O sea que allá vosotros”. Tot plegat sap greu.