El lector de Salgari

A ra que les roses de Sant Jordi ja es deuen començar a marcir, potser cal assenyalar que el Dia del Llibre, una efemèride que no és patrimoni exclusiu de Catalunya, està concebut com una jornada que aspira a recordar que els llibres s’escriuen per ser llegits: “Los libros de la biblioteca no tienen letras. Cuando los abro surgen”, va escriure Borges.

S’ha de suposar que als lectors que han comprat Nosaltres dos o Rosa de cendra, per exemple, no els importa gaire la qualitat de l’escriptura de Xavier Bosch o Pilar Rahola, però és lícit creure que a l’hora d’endur-se aquestes novel·les els animava la convicció que durant la lectura se sentirien arravatats per un atractiu irresistible, i que a les pàgines que anirien passant hi localitzarien una capacitat infinita d’edificar somnis, que tant Xavier Bosch com Pilar Rahola els fascinarien i els proporcionarien frases que podrien convertir-se en un record perfecte. O que durant el pacte de la lectura es produiria la màgica promesa de la reinvenció i s’accediria a un lloc on es materialitzaria la promesa de començar una nova vida i no tornar-ne mai més perquè, en el fons, llegir de debò és un risc.

Al cap i a la fi, qualsevol lector, ja sigui el que posseeixi una bona educació literària com el que ignora que això pugui existir, voldria que l’actitud i la capacitat de tot escriptor es correspongués amb el que declama el fantasma del pare de Hamlet al començament de l’obra de Shakespeare, que pogués narrar una història on la paraula més lleugera li devastés l’ànima, li gelés la sang i aconseguís que els ulls saltessin de les òrbites com estrelles, que els rínxols es nuessin i es desnuessin i que els cabells se li ericessin amb tanta commoció.

També és veritat que el lector experimenta aquestes patologies quan l’escriptor no compleix amb les condicions del pacte i es deixa aclaparar momentàniament per la sensació que es viu el final de la literatura o una radical transformació de l’art de llegir: no tothom fa com Cynthia Ozick, que es barallava amb cada frase, síl·laba a síl·laba, per arribar a la conclusió que escriure era un acte de valor.

El Dia del Llibre serveix perquè tothom s’inventi uns elogis raonats o entusiastes de la lectura, però no n’hi ha cap que assoleixi la contundència d’un anunci per paraules que va aparèixer tres vegades el desembre de 1938 a La Vanguardia: mentre Barcelona queia, entremig d’altres anuncis que delaten molta misèria, incertesa i por, inesperadament, hi ha algú que vol comprar “todas las novelas de Salgari”. Tota la desesperança del món devia abatre’s sobre seu, però el lector de Salgari xifrava el seu consol en l’aventura d’acompanyar Sandokan a través de Malàisia, com si la realitat de la literatura li pogués salvar la vida.