Literatura sense personatges extraordinaris

Els escriptors Petros Màrkaris i Francesc Serés tenen poc en comú, amb excepció potser de la seva inspiració en personatges mundans. El periodista Antonio Lozano, moderador del diàleg entre els dos que es va celebrar divendres passat a Barcelona, va preguntar-los quines persones excepcionals els havien marcat més. Màrkaris va oferir com a resposta un recurs clàssic del novel·lista: ell beu del seu entorn, de gent comuna, dels tomàquets amb pebrots que cuinava la seva mare i que també cuina l’Adrianí, la dona del seu personatge més popular, el detectiu Kostas Jaritos; d’un tipus del bar que hi ha a la seu de la seva editorial grega i que va convertir en l’assassí del llibre Pa, educació, llibertat. Màrkaris va recórrer a un discurs memoritzat, aportant apunts que sobretot podien satisfer els seus admiradors. Serés va anar més enllà i es va nodrir d’exemples per explicar per què ell no creu en “personatges extraordinaris”: “La idea de l’heroi, persones que m’han impactat més, a mi no em funciona. Jo col·lecciono antiherois que em permeten fer literatura.

Lozano va destacar, per justificar l’encontre –celebrat al Museu del Disseny en un cicle de Sant Jordi de l’Ajuntament de Barcelona-, que Màrkaris i Serés han escrit en el context de la crisi econòmica. Si Màrkaris va parlar sense sortir del tòpic i d’allò que ha repetit en cent altres conferències. Serés va intentar sorprendre. L’autor de la Franja va dir reconstruir vides d’individus, potser més complexos que de trajectòria especial, per convertir-les en literatura. Com un dels seus amics, un antic professor universitari, d’orígens acomodats, que va acabar dormint al carrer fins que Càritas li va trobar un petit pis d’acollida; o la colla de gent amb el que últimament juga a pòquer, no per afició a les cartes sinó pel seu interès pel que hi ha darrere d’ells.

Sobre la migració a Europa, Màrkaris va insistir en una de les seves idees més reiterades: “La societat multicultural no existeix, el que existeix és una societat multicomunal. Els grups no es mesclen. Els alemanys no poden pretendre que els sirians o els iraquians acceptin la seva Constitució perquè per a ells la Constitució és Saddam Hussein o El Assad. S’ha d’acceptar que són gent diferent que té un model de vida diferent”. En consonància amb aquesta tesi, Màrkaris va escriure a la novel·la Mort a Estambul: “A Murat li agrada molt la cuina alemanya. Perquè va néixer i créixer a Alemanya. Jo vaig anar-hi quan tenia set anys. –Fa una pausa abans d’afegir amb amargor-: Jo vaig aprendre dels alemanys fins i tot la seva cuina. Els alemanys no van aprendre res de mi”.

Serés va afegir optimisme i va defensar models socials d’integració com el de Canadà, Suècia i també el de societat “multicomunals”. Tan dolent no serà viure a Alemanya quan acull un milió de refugiats en un any, a la seva selecció hi ha jugadors d’origen turc o polonès, o un exministre d’Economia nascut al Vietnam. Màrkaris va fer incís en l’agreugat rebuig a l’estranger que, segons ell, es produeix a les societats allunyades del mar. Serés va replicar que el seu poble, Saidí (Osca), de 1.500 habitants, mai havia tingut població estrangera fins que un dia hi van arribar 300 marroquins. Lluny d’estigmatitzar-los es van convertir en veïns, més o menys integrats gràcies al treball, perquè els nadius i els nouvinguts patien per igual al camp i convivien entorn d’aquest. “Des dels 80 i fins avui no hi ha hagut ni un sol conat de violència”, va afegir Serés.

Màrkaris va néixer el 1937 a Turquia en una família cristiana, de pare armeni i mare grega i d’educació germanòfila. Amb un legat familiar tan ric, l’explicació que va exposar de la seva politització i de la seva visió de la societat va ser limitada: va dir que ell es producte d’una generació i que a casa només es parlava de menjar, supervivència i negocis perquè “les minories no acostumen a parlar de política”. Els orígens de Serés semblen menys exòtics i en canvi l’apunt que va oferir de com va viure la política a la seva infància va superar de nou al grec: va contar que el seu pare era membre d’un sindicat agrícola clandestí; a casa s’hi reunien els militants, “els barbuts”, com Serés els anomenava, i va recordar com planejaven sabotatges a les obres de la central nuclear de Chalamera. Serés va assegurar que aquesta memòria no el determina, més aviat el contrari: “Sota la capa del compromís polític he vist autèntiques barbaritats. Prefereixo pensar en termes de moral; una cosa està bé o està malament”. El millor de Màrkaris és llegir-lo; en el cas de Serés, se’l pot llegir i escoltar.