Oficis de tenebres

Recordo la Setmana Santa a casa com una successió de normes que la meva mare, una creient escèptica, s'obstinava a complir rigorosament. La prohibició de menjar carn o embotit, el bacallà amb cigrons i espinacs, la ràdio fluixa o apagada, el recolliment, la roba negra i el Tenorio a la tele. Sempre he pensat que ella, traumatitzada per la por que va passar durant la guerra i la dictadura, seguia uns preceptes que no entenia, purament per necessitat de no destacar. Recordo el meu carrer en aquestes dates, sense cotxes, sense vianants, ningú a les balconades. Aquests dies eren un període de morbós dramatisme i processons als noticiaris. Encara que no la vaig viure, aquelles setmanes santes em van transmetre la densa atmosfera dels anys de culte obligatori, que van caracteritzar la postguerra. Buscant aquell record, he vingut a passejar al carrer Major de l'Hospitalet de Llobregat. Una via que segueix el mateix itinerari de l'antic Camí Ral, que anava des del portal de Sant Antoni, fins a Vilafranca del Penedès. En aquest punt va sorgir el primitiu emplaçament del que després seria l'Hospitalet. I a pocs passos d'aquí es va aixecar l'Hospital de Provençana, que donaria nom a la població.

Inicio el meu recorregut a la rambla de la Marina, on es troben el carrer de Prat de la Riba amb el carrer Major. Aquest carrer comença amb una casa més avançada i una mica torçada pel que fa a l'alineació de les altres. A la vorera de davant, a la façana d'una finca vuitcentista hi ha una imatge de rajoles. Es tracta d'una escena de la passió de Crist, una estació d'un viacrucis de Setmana Santa, que va ser col·locada en data indeterminada, poc temps després d'acabada la guerra civil. Una col·lecció d'estampes, formades per dotze rajoles cadascuna, que van ser col·locades a les façanes d'algunes cases per indicar on havia d'aturar-se la processó de Divendres Sant. Concretament, aquesta és la setena estació, coneguda com “La segona caiguda”, en la qual es veu Jesús caigut a terra, amb la creu sobre l'esquena, mentre uns soldats romans l'assoten i el comminen a alçar-se.

Segueixo caminant i topo amb la restaurada Casa Joaquim Piera, que conserva la seva façana original. I amb la finca modernista de la Botiga Nova, del 1912, obra de l'arquitecte Ramon Puig Gairalt. Arribo a la plaça de l'Ajuntament, que acull la Casa de la Vila de Francesc Mariné, de finals del segle XIX. Més l'edifici de la Caixa i l'església de Santa Eulàlia de Mèrida, totes dues construïdes el 1947 per Manuel Puig Janer. La parròquia, reedificada després de la destrucció de l'antiga, el 1936, guarda el Crist que segueix el viacrucis per Setmana Santa. Davant del temple, en una casa nova, hi ha una altra rajola, la sisena estació, “La trobada amb la Verònica”, encara amb la creu a coll, troba una dona que li asseca la suor en un llençol.

Passada la plaça, travesso un tram de cases antigues, en una de les quals es troba una altra rajola, la de la primera estació, coneguda com “Jesús sentenciat a mort”, en la qual es veu Crist conduït al calvari per dos soldats romans, mentre Ponç Pilat es renta les mans. A Barcelona, la Setmana Santa va tornar amb la victòria franquista. El dissabte 1 d'abril, Franco va emetre el seu famós últim comunicat de guerra. L'endemà era Diumenge de Rams i la benedicció de les palmes va tenir un significat especial. La premsa de l'època va comunicar que no hi hauria espectacles públics, botigues i fleques romandrien tancades fins al dissabte següent. Al capvespre, va començar l'ofici de tenebres, durant el qual les esglésies van romandre mig a les fosques. El Dijous Sant es va celebrar la missa en uns temples devastats per la contesa i sense els seus ornaments, destruïts o incendiats.

Passo per davant d'una petita casa medieval i d'una altra modernista, la Casa Macari Golferichs, obra del 1904, amb una rajola a la façana de la Verge de Montserrat. Just després hi ha la placeta de la Constitució, amb un parell de bancs i una font metàl·lica. A la cantonada d'una casa d'apartaments del 1915, d'estil noucentista, hi ha una altra peça del viacrucis. Correspon a la quarta estació, “Jesús troba la seva mare”, en la qual el condemnat, amb la creu a coll, és copejat per un dels seus botxins, al mateix temps que aquest troba la seva mare, la Mare de Déu. En aquella primera Setmana Santa després de la guerra, la màxima devoció la va despertar el Crist de Lepant de la catedral, visitat dia i nit per llargues cues de fidels. Totes les parròquies barcelonines van sortir al carrer per al seu viacrucis, també la de Santa Eulàlia de Mèrida. Els diaris van destacar que, fins els ferits de l'Hospital Militar, van formar en aquelles exaltades processons postbèl·liques. El Dissabte de Glòria, es van beneir les fonts baptismals i els ciris pasquals, amb els quals van tornar a il·luminar-se les esglésies. I el Diumenge de Resurrecció es va celebrar l'ofici més curt de l'any, el bisbe Díaz Gomara va presidir el multitudinari Te Deum de la Victòria a la catedral, que va beneir el general Franco. Amb aquesta cerimònia donaven començament gairebé quaranta anys de tirania.

Com de tantes altres coses, d'aquells temps tenebrosos en queda poca memòria a l'Hospitalet, amb prou feines aquestes quatre rajoles, quatre de les catorze que adornaven el carrer Major i algun carrer adjacent, i que una vegada a l'any despertaven la devoció popular. El temps i la pressió immobiliària no perdonen.