Recreació d’un mite

La tradició clàssica —és a dir, la recepció continuada dels grans valors literaris de l’Antigor— presenta unes variacions que resulten d’allò més apassionants per a la gent que creu en la densitat de la cultura europea. Durant els dos o tres segles renaixentistes —diguem, entre Petrarca i Shakespeare o Cervantes—, la restauració dels mites i les llegendes antigues es va fer sempre per devoció envers la dignitat de l’Antic i les seves tres grans civilitzacions: Israel, Grècia i Roma. Quan un autor renaixentista, o un pintor, agafava un mite antic com a base per a una recreació, ho feia amb un enorme respecte pel sentit original del mite en qüestió, envernissat només lleugerament amb una pàtina de modernitat. Monteverdi narra la llegenda d’Orfeu a partir del text de les Metamorfosis d’Ovidi sense a penes gosar transvestir el mite: en comptes de perdre Eurídice per sempre, Orfeu la reveurà en un estatge celestial, “amb el sol i les estrelles”, que torna a ser una citació clàssica, en aquest cas de Dant. Cap autor renaixentista no s’hauria atrevit, així com així —com passarà més tard en Offenbach, descaradament—, a burlar aquella veritat, desfigurar una llegenda antiga o permutar-li el sentit d’acord amb els paràmetres de qualsevol present històric.

Allò va fer Shakespeare en el cas del mite de la fundació de la república romana al seu poema La violació de Lucrècia (1594), que arrenca bàsicament de la narració que es troba als Fastos, d’Ovidi, a la Història de Roma, de Tit Livi (I, 57-59), i, secundàriament, o no, a d’altres adaptacions angleses de la mateixa història. L’autor, sempre tan líric com dramàtic, narra la violació de Lucrècia, esposa de Col·latí, a causa de la cremor sexual que sent per ella Tarquini. Aquest abusa de Lucrècia, dona honesta carregada de virtuts, mirall de perfeccions, aprofitant l’absència del marit. Després de ser violada, Lucrècia, sentint-se impura i sollada no solament de cos sinó d’ànima, es clava una daga i mor. Això, segons Livi, va ser el desencadenant de la crisi de la monarquia romana, i l’origen de la República, després vigent a Roma fins al segle I.

És possible que Shakespeare només pretengués posar de manifest el desitjable caràcter lleial, fidel i virtuós de les esposes; encara és més possible que el tema li resultés indiferent i que l’exposés en uns versos admirables per amor de construcció artística; finalment, molt més que en el cas de l’anterior Venus i Adonis (1593), Shakespeare podria haver agafat aquest mite pel sol fet que posseeix unes característiques tràgiques molt acordades amb una bona part del seu teatre i el gust dels lectors del moment.

Per tornar al primer paràgraf d’aquest article, caldrà que el lector pari atenció a la manera com Shakespeare presenta el dolor de Lucrècia violada: no ho fa amb lamentacions d’aquelles que es troben a les versions romàntiques del mateix mite, sinó amb un correlat objectiu admirable: una pintura que a ella “li ve a la ment”, abans de morir, en què es narra un episodi de la guerra de Troia: el lament d’Hècuba per la mort de Príam, el seu marit (vv. 1366-1582). Un cop més, la grandesa de les narracions antigues acut a un autor renaixentista per donar un suport d’autoritat i de bellesa a la seva obra semioriginal. I es passa del segle XVI a la Roma monàrquica, i d’ella a la més antiga fundació mítica de Grècia.

Traduir una obra d’aquestes característiques, damunt amb l’original anglès encarat a la traducció, és un repte important: són quasi dos mil versos articulats segons la llei de l’anomenat rhyme royal, estrofa de set versos amb dues rimes a cada estrofa. Salvador Oliva, que sempre ha traduït d’una manera elegant i exemplar, que és un home de cultura literària classicista, carneriana, autor de diversos tractats de la mètrica del vers i el ritme de la prosa, culmina amb aquesta traducció d’avui la versió catalana de tot el que coneixem de l’autor de Hamlet: William Shakespeare, La violació de Lucrècia, edició bilingüe, introducció, traducció i notes de Salvador Oliva (Barcelona, Ara Llibres, 2017).

Això ens condueix a la darrera reflexió: com s’ennobleix una llengua i una cultura quan, al costat de productes frèvols i malgirbats que surten amb el nom d’originals, un traductor es pren la molèstia d’oferir als lectors d’un país textos de la gran tradició literària del continent, en especial de períodes en què nosaltres no vam tenir gairebé res! Com ho haurien d’agrair el país, el poble en pes —grans manifestacions—, tots els lectors, el conseller de Cultura i el president també!