Autolloances i ‘cobres’

Les sessions parlamentàries de control al Govern tenen un moment reglamentàriament justificable, però a la pràctica una mica paradoxal, el de les preguntes dels diputats de Junts pel Sí, o sigui, els correligionaris dels consellers. Són preguntes que funcionen amb l’esquema següent:

–Conseller/a, no li sembla a vostè que aquest tema l’estan portant molt bé?”

–Gràcies per la pregunta, senyor/a diputat/ada: doncs sí, ho estem fent de primera. I si no fem més ja sap de qui és la culpa.

En certa manera és comprensible que sigui així, encara que alguns diputats saben plantejar-ho d'una manera elegant i d'altres fan posar una mica vermell. En aquesta última sessió, la casualitat de l’ordre del dia ha provocat que les tres primeres preguntes provinguessin del grup majoritari; a cinc minuts per pregunta, un quart d’hora d’autolloança (si jo fos més vulgar i aquest no fos un diari seriós, utilitzaria aquí la tòpica frase de Harvey Keitel a Pulp Fiction. Si no sabeu a què em refereixo, googlegeu  “Pulp Fiction + no comencem a”). Per exemple, un diputat pregunta a la consellera de Governació, Meritxell Borràs, sobre la protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió social, i parla d’“un text excepcional”, sense que quedi clar a quin sentit de la paraula “excepcional” fa referència. És clar, la resposta de Borràs no podia començar d’una altra manera: “Vostè té molta raó, senyor diputat.” A continuació, un altre parlamentari es desviu en elogis a la Xina a compte d’un viatge oficial de negocis del consellerer d’Empresa Baiget. Elogis per la seva embranzida econòmica, el seu creixement, la seva capacitat d’inversió… Allò dels drets humans, “ya tal” (ai, si a Veneçuela li agafés per finançar el corredor mediterrani...!)

Aprofito per explicar-vos tot això perquè l’última sessió de control al Govern ha estat una mica hipotensa pel que fa al focus habitual de debat, ja us ho podeu imaginar: procés, corrupció, viceversa o el pack 2 en 1. Res a veure amb la sessió anterior, quan els ànims estaven tan escalfats que decidir si la Mesa del Parlament estava obligada o no a reunir-se per revisar un assumpte va estar a punt de provocar una crisi que riu-te’n del divorci de David Bustamante i Paula Echevarría. Aquest dimecres no va ser tan crispat, encara que sí que va aparèixer el tema, amb Xavier García Albiol acusant Carles Puigdemont d’irresponsable i d’afavorir indirectament l’escarni que van fer els joves d’Arran al PP, aquest regal amb el qual Albiol va celebrar el seu nomenament com a president del partit. Inés Arrimadas tampoc va faltar a la cita demanant eleccions ja, i Anna Gabriel va exigir al Govern que fixi ja la data i defineixi la pregunta del referèndum. A aquesta exigència de la CUP, Puigdemont va respondre fent una cosa semblant a una cobra, prometent insistir fins al final i buscar acords, però sense concretar més dades. Curiós, perquè tot just una hora abans Oriol Junqueras havia parlat de dos mesos com el termini en què el Govern està en condicions de fixar la data. Però, és clar, ho va dir a RAC1, no a l’hemicicle. Potser podrien haver consensuat la resposta. O aquests dos no s’envien prou whatsapps, o són com aquestes parelles de germans en què cadascú busca el seu espai i el seu perfil.

Manel Lucas és periodista.