S’espera l’Exèrcit a la Font de l’Oreneta

La presència d'una unitat militar a Viladrau ha animat i escalfat la florida primavera a la localitat. Vuitanta soldats de l'Exèrcit de Terra fan maniobres fins dimecres al territori del municipi amb uniforme de combat, completament equipats i amb vehicles. Aquesta tarda, aquest enviat especial —que, a més, n'és estiuejant— ha localitzat el contingent, després d'un rastreig digne de l'últim mohicà, acampat en un paratge silvestre al peu de les Agudes. La unitat, a les ordres d'un capità, no porta blindats, com havien assenyalat algunes fonts municipals, i el seu parc mòbil consisteix, de fet, en dos camions, tres tot terrenys i un remolc cisterna. Els militars, que han desplegat una gran carpa mimetitzada sota els fajos i si no t'hi fixes gaire potser ni els veus, no entenen l'alarma que han generat i fan la seva. De fet, m'han deixat accedir al campament sense ni tan sols identificar-me, encara que el sentinella ha mussitat un sentit “quin tio més estrany”.

“Ens trobem molt a gust aquí perquè érem una unitat de muntanya, de la caserna del Bruc, i el paisatge és preciós”, assenyala el capità, que va equipat per fer un desplegament a l'Afganistan i sosté sota el braç el fusell d'assalt estàndard de l'OTAN HK G36. Recalca que no està autoritzat a fer declaracions, però el desarma una mica el meu entusiasme per haver-los trobat i que digui que en una altra vida vaig fer la mili a la caserna general de la Divisió Cuirassada Brunete. Els soldats no tenen planejat visitar el poble de Viladrau. És una pena perquè es quedaran sense provar la magnífica botifarra local i els pa de pessic de la Font.

Precisament ahir a la famosa pastisseria hi havia una gran incertesa sobre els moviments militars. “Per aquí no han passat”, assenyalava la Ramona, mentre embolicava amb cura una pasta fullada. ”Potser van a la Font de l’Oreneta”, aporta una clienta de tota la vida. A la plaça al migdia regnava un ambient molt relaxat. Més que Sainte-Mère-Église la vigília del Dia D semblava Clochemerle. L'Emil, la Vane, l'Ignasi i el Josep prenien el sol ben a gust mentre feien el cafè i un cigarro. “Si els veiem t'aviso”, va indicar el primer. L'Ignasi va apuntar que havia sentit que eren a Sant Marçal.

A la vista de la falta de tensió informativa vaig anar a casa a equipar-me. Prismàtics, cantimplora, llanterna. Fins i tot vaig agafar una xarxa de camuflatge que tinc per observar els ocells, un grapat de pastilles potabilitzadores i racions K que guardo d'un reportatge sobre aliments de supervivència i la llança zulu. No se sap mai. Vaig aprofitar per regar el jardí i llançar unes pastilles de clor a la piscina amb tanta mala sort que em va embolicar un núvol de gas com si fos al Somme. En fi, així anàvem fent ambient. Vaig recórrer la muntanya amb els binoculars esperant veure una patrulla a Matagalls. A Sant Segimon tot estava tranquil, però si et despistes t'ho converteixen en Montecassino.

Vaig tornar altre cop al cotxe i vaig sortir en missió de reconeixement. Uns operaris de Portet estaven arreglant l'estesa elèctrica. Heu vist moviment de tropes? “Què?” Soldats. “La mare que els va parir!”. Em vaig aturar a l'Ajuntament, esperant veure'l ja convertit en caserna general. Però no. Em va rebre l'alcaldessa, Margarida Feliu, que no veia des de les noces del noi Picañol i que ha esdevingut especial protagonista de la història després de promulgar un ban simpatiquíssim que informa de la situació els veïns de Viladrau. Al ban no hi sobra res, ja que després d'informar de la presència dels militars, demana als habitants de la localitat “1) que no us estranyeu si trobeu alguna persona desconeguda vestida de militar, 2) que siguem respectuosos, com sempre ho som amb tots els visitants, 3) que si us demanen ajuda perquè s'han perdut i/o necessiten assistència mèdica els adreceu al 112”.

L'alcaldessa, que poc després celebrava el ple en el qual es va aprovar una moció d'adhesió de Viladrau als pobles desmilitaritzats de Catalunya, m'ensenya una de les bosses de la Fira de la Castanya que tenen previst lliurar als militars, si es dona el cas, i que inclouen un plànol de Viladrau (d'una edició endarrerida) i un full informatiu per adherir-se a títol individual al Pacte Nacional pel Referèndum. La bossa no inclou castanyes –“no és època”–, ni pa de pessic –“som austers”–. Feliu em diu que la idea és tractar l'operatiu verd oliva “com si fos un grup qualsevol dels que ens visiten en autocar”. Malgrat tot el bon rotllo, no pot evitar estar una mica mosca. “Se'ns va comunicar l'arribada dels militars el mateix divendres de manera expeditiva, amb poc temps, i no se'ns ha explicat les zones per on es mouran. No sabem ni on dormiran. No han estat gaire atents. Tampoc hem tingut cap visita de cortesia”. És fàcil pensar que la presència del capità amb el seu HK G36 potser hauria provocat alarma, tal com estan les coses a Osona.

Els tractarem com si fos un grup dels que ens visiten en autocar”, diu l’alcaldessa Margarida Feliu

L'alcaldessa m'explica que hi havia gent a Viladrau molt emprenyada i amb actitud de “no passaran”. Alguns propietaris de Viladrau han anat a l'Ajuntament per reclamar que l'Exèrcit no els travessi les finques. Sospeso fer el mateix però no tinc ni sacs terrers ni cavalls frisons i el meu terreny s'ocupa en menys del que va trigar la Wehrmacht a sobrepassar Luxemburg. El Ministeri de Defensa ha recordat que l'Exèrcit és per defensar tots els espanyols. “Defensar-nos de què?”, assenyala amb sorna l'alcaldessa.

Surto de l'Ajuntament cap al Buc d’Oriol amb l'esperit d'un resistent francès intentant localitzar les divisions blindades de Blumetritt a Normandia. En tot el trajecte només trobo una ovella que acaba de donar a llum i resulta una pèssima informant. I llavors apareix el ciclista. Soldats! Els ha vist? L'home gairebé cau. Panteixa. I estira un braç tremolós assenyalant. Arrenco com una exhalació. Els boscos s'obren com si fossin les Ardenes i al final trobo els militars. Missió complerta.