Després del mur, Europa

La commemoració (modesta i sense eufòria) dels seixanta anys de la Unió Europea, la setmana passada, hauria d’haver servit, més que mai, per recordar la història més pròxima d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que el tingué més de quaranta anys tallat en dos, de nord a sud, amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquell mur, pels voltants del 1970 i en un viatge per qüestions acadèmiques, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven els policies amb gossos amenaçadors.

Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de l’altra banda (i que molts amics conservaven també) van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia simplement no havia passat. I dos professors txecs assistents a les reunions anaven a tota hora vigilats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia.

Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la misèria moral i política d’aquell sistema i d’aquella ideologia no tenia ja (si mai l’havia tinguda) cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que els règims comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura. La mateixa ceguesa que impedia veure com, a la banda d’ací, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, sí que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Una llibertat que, potser, només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia.

Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva, i en un parell de dècades ja era una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia. A Europa la gent votava, canviaven els governs, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris creixia clarament, i el personal en general es preocupava ben poc per saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror a la Bomba, die Bombe (que jo vaig viure encara a Alemanya els primers anys seixanta), formava part de la vida quotidiana. I vingueren els tractats de 1957, els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que ara també és Europa. I per molts anys.