I per què no Unzue?

El Barça difícilment dirà qui és el nou entrenador per a la propera temporada mentre hi hagi títols en joc, entre altres coses perquè el nom depèn en part del resultat de l’actual exercici 2016-2017. No hauria de ser així si l’estructura del club, i especialment la figura del secretari tècnic, fos molt més forta que no pas la del preparador de l’equip, cosa que ara mateix no passa al FC Barcelona. Robert Fernández s’ha anat fent amb el càrrec d’en mica en mica i és possible que s’acabi convertint en el símbol, o la garantia de l’estil de joc blaugrana, de la mateixa manera que, per exemple, el Sevilla s’explica a través de Monchi. El barcelonisme s’identifica majoritàriament amb el pensament futbolístic de Cruyff i amb la capacitat competitiva de Messi. I Robert, de moment, ha procurat complaure les necessitats del jugador argentí i les peticions de Luis Enrique. Ara li arriba l’hora de gestionar la contractació de l’entrenador i es podrà veure el seu poder, així com el seu gust futbolístic, un detall important si es té en compte el caràcter de la directiva de Bartomeu.

A Rosell li agradava tenir l’àlbum de cromos i prendre partit, fins i tot quan l’entrenador era Guardiola i el director esportiu Andoni Zubizarreta, l’antecessor de Robert. Bartomeu va renegar de Johan Cruyff quan formava part de la junta de Rosell, i ara en canvi no para d’elogiar-lo quan compareix amb Jordi Cruyff. No es tracta de fer cap retret, i menys en un món ple de conversos com és el del futbol, sinó de relativitzar el seu protagonisme en l’elecció de l’entrenador, confiat com està el president en el corpus ideològic que ha elaborat Albert Soler al voltant del Barça Innovation Hub. L’escollit s’ha d’adaptar al concepte, circumstància que descarta els aspirants més intervencionistes, aquells que creuen que la seva fórmula està tan garantida que és exportable a qualsevol club, com podria ser José Mourinho, un cas contrari al d’Ancelotti, que és capaç d’adaptar-se al Milan, el Madrid, el Chelsea, el PSG o el Bayern. Tot i que la idea del Barça de Bartomeu és tan flexible que a vegades no se sap molt bé on està el límit entre evolució i la involució del model, el tècnic italià no fitxarà pel Barça.

Els candidats més ben col·locats per ara són Juan Carlos Unzue i Ernesto Valverde. L’opció del tècnic de l’Athletic ja fa temps que es té en compte al Camp Nou. Zubizarreta el va voler incorporar i Robert no només el coneix bé des que van coincidir al Barça, sinó que sembla tenir-lo en bona consideració per la seva tasca sobretot a l’Espanyol, l’Olimpiakós i a San Mamés. Hi pot haver fins i tot qui pugui pensar que si el Barça contracta Valverde voldrà dir que mana Robert, i si en canvi el triat és Unzue, significarà que s’ha imposat el criteri dels líders del vestidor del Camp Nou. Els futbolistes que han parlat no han tingut cap problema a dir que Unzue està preparat per portar el Barça. No tenien gaire alternativa quan se’ls ha preguntat, perquè en cas contrari hauria semblat que no el volien, o que hi posaven condicions, de manera que es dona per entès que els jugadors han participat més o menys en la campanya oberta per saber què passaria si el substitut de Luis Enrique fos Unzue. No sé si s’ha fet de manera premeditada o no des del club, però la qüestió és que es parla molt d’Unzue.

La sensació és que el tècnic navarrès s’hi posa bé, apareix als actes institucionals de l’entitat, ha fet entendre que pensa seguir treballant la temporada que ve i se’l veu content a dins i a fora del Camp Nou. Exentrenador del Numància, Unzue és un home de la casa, ha col·laborat amb Rijkaard, Guardiola i ara amb Luis Enrique. Aquest currículum puntua al Barça després que Tito Vilanova substituís Guardiola i Rexach Cruyff, per no parlar de quan Gaspart va seure a la cadira de Núñez i Bartomeu a la de Rosell. A vegades sembla que els segons tenen el dret adquirit de poder ser primers, com si fos una oportunitat guanyada per la fidelitat als seus superiors i al club i també per mèrits propis, que en el cas d’Unzue s’expliquen en la preparació de l’estratègia, en els detalls i en el seu caràcter, més amable que el de Luis Enrique. Ja es va veure en el cas de Tata Martino que no n’hi ha prou que t’agradi el joc blaugrana, sinó que s’han de conèixer els secrets del joc i saber portar un vestidor governat per veterans que aspiren a signar el seu darrer contracte al Camp Nou –el de Messi acaba el 2018.

Al club també li agrada també promocionar els seus empleats més qualificats després que molts equips hagin volgut contractar un entrenador barcelonista per saber quina és la fórmula de l’èxit del Barça. Quedaria per saber, si de cas, si Unzue respon a les necessitats tàctiques, de preparació dels partits, a les coses que pròpiament se li suposen a un tècnic convencional per dirigir el Barcelona. I aquesta no és una qüestió qualsevol. Només cal veure què ha passat al Madrid: ningú dubta que Rafa Benítez és més entrenador que Zinedine Zidane i, en canvi, el francès va saber fer campió un equip que l’avui responsable del Newcastle va fer estimbar contra el Barça al Bernabéu. Els resultats seran clau també en el cas d’Unzue. El navarrès formarà part de l’equip, i si es vol del pack que guanyarà o perdrà títols aquesta temporada, i no és el mateix lliurar la plantilla a un triomfador que a un perdedor, com molt bé sap Bartomeu, que va ser reelegit president després del triplet quan havia convocat les eleccions en plena crisi per la tempesta d’Anoeta en vigília de Reis l’any 2015.

Amb poc temps, el barcelonisme ha passat de preguntar-se i “per què no Unzue” a “Unzue és el candidat més ben situat juntament amb Valverde”, tot i que no cal descartar una tercera opció si finalment es necessita un canvi d’orientació, per les circumstàncies que siguin, com ha passat amb el bàsquet. D’aquí ve que costi creure que se sàpiga el nom de l’entrenador mentre l’equip d’Unzue tingui opcions de guanyar la Lliga, la Copa i la Champions.