La burgesia catalana, com Sant Tomàs

No era un públic hostil, sinó incomodat; no rival, sinó equidistant; no enemic, sinó lleument desafecte.

La porció de burgesia catalana que dimarts va acompanyar Mariano ni va omplir ni va formar al complet. Hi va faltar la finança, la producció de gran consum i el subsector sobiranista de cap de setmana. Hi brillava un únic adscrit al 3% de Pujol i Mas.

En suma, va regnar el format intermedi, escèptic, cosa no sempre deslluïda si es compara amb el mode il·lús. Imperava el dubte de l’apòstol preferible, Sant Tomàs, que una setmana després de ressuscitar, el Senyor el va haver d'incentivar: “Posa'm la mà dins el costat i no siguis incrèdul, sigues creient”. O sigui, creu-me, soc viu, no t'he abandonat mai.

Rajoy promet que pressupostarà, com de costum, 1.000 milions anuals –gairebé justets– en el quadrienni, veurem si els executa al 59%, com el 2015. O al complet, això seria la novetat.

El més nou és que ell mateix s’ha posat de penyora, voldrien creure’l. I que a diferència d’Aznar –que va cedir la plaça a Blair– patrocina l’Agència Europea del Medicament, que surt de Londres cap a Barcelona, eterna candidata. I és que l’Autoritat Bancària Europea s’amortitzarà gairebé segur, que si no ja tindríem altres rogacions per parasitar-la i els de la cocapital, una altra vegada a la cua.

Com Sant Tomàs, l’empresariat ha volgut ser complaent, però demanava proves. La més clara seria establir per a les infraestructures una mena d’oficina consorciada entre diferents administracions, com la que es va establir per a l’aeroport del Prat. Amb el seu comitè de rutes, les seves negociacions amb les aerolínies, que fins i tot l'allunyada Iberia tornarà, això sí, parlant anglès. Allò va tenir un eficaç patró tècnic, el del Gran Discret Fernando Echegaray, avui director de la xarxa d’Aena.

El president es va autoevocar fent referència al nomenament de l’enginyer català Juan Barios Baquero com a coordinador del Corredor Mediterrani.

Seria útil un xèrif per a les infraestructures estatals a Catalunya, una assignatura suspesa: no només el retardat circuit de l’AVE que inquieta l’elit; també les carreteres i sobretot les abandonades Rodalies, que torturen el personal de base amb les avaries quotidianes (ahir també n’hi va haver).

Seria encara més útil si s’acordés el seu catàleg de competències i el seu nom amb la Generalitat i els municipis: llavors, amb les obres, potser hi hauria una complicitat política. Tan urgent com les travesses i les locomotores. Alguna cosa es mou. Com una tortuga. Però es mou.