Picasso, el geni de les mil cares

Primer, la seva família: el seu pare, la seva mare i la seva àvia. Després, els seus amics: els de Barcelona i els que més tard l'acompanyaven en les seves jornades parisenques. També, la majoria de dones que van compartir moments amb ell, sobretot les seves dones, però també les seves amants. I finalment, els personatges i artistes del passat amb qui se sentia identificat. Pablo Picasso (1881-1973) va pintar diversos centenars de retrats de les persones del seu cercle íntim, durant tota la seva vida i a través dels diferents estils, èpoques, tècniques i moments. Cap per encàrrec per la qual cosa les seves obres gaudeixen d'una llibertat excepcional. Gairebé un centenar d'aquests retrats, 81 per ser exactes (24 grans olis, 33 dibuixos, a més d'escultures, gravats i fotografies), poden veure's fins al 25 de juny al Museu Picasso de Barcelona en l'exposició Picasso. Retrats, una mostra coorganitzada pel museu barceloní i la National Portrait Gallery de Londres en la qual es proposa un recorregut cronològic, des de les primeres obres academicistes fetes a Barcelona, fins al final de la seva producció, entès com un recorregut vital del pintor malagueny.

“Picasso no va pintar mai retrats per encàrrec, només n'hi van encarregar un d'Helena Rubinstein, que no va arribar a acabar, i un altre d'un jove Stalin per a una publicació comunista”, explica Elizabeth Cowling, comissària de la mostra que ja va poder veure's al museu londinenc entre octubre del 2016 i febrer. La resta són persones del seu entorn vital, com la quarantena de persones retratades, entre elles Santiago Rusiñol o el malaguanyat Carles Casagemas, el secretari de tota la vida Jaume Sabartés, els escriptors, pintors i músics Guillaume Apollinaire, Jean Cocteau, Max Jacob, Ambroise Vollard i Ígor Stranvinski i totes les seves dones, com Marie-Thérèse Walter, Daura Maar, Françoise Gilot, Olga Khokhlova i Jacqueline. Moltes de les obres són desconegudes o poc vistes, com un dibuix caricatura anomenat Sabartes i la seva veïna en el qual el secretari del pintor porta flors a una prostituta o un retrat de l'època blava del mateix Sabartés, del 1904, “pel qual va posar més de 30 vegades. Va ser l'amic que més vegades va pintar. Aquesta obra ve de Berlín i només es prestava per una de les seus de la mostra i vam escollir Barcelona”, explica la comissària.

“Ens oblidem que hi ha una gran connexió entre els seus retrats i la caricatura”, explica Cowling, juntament amb el dibuix de Rusiñol com a cavaller de la mà al pit, en un moment en el qual el pintor català liderava la reivindicació del cretenc o Dona amb barret, Olga, de 1935, que té molt de caricatura, ja que Picasso, que manté una relació ja amb una altra dona, Marie-Thérèse Walter amb la qual té una filla, es mofa dels barrets de la seva encara dona. Una obra ben diferent és la que va pintar de la mateixa Olga el 1923, 12 anys abans, a l'estil clàssic d'Ingres “que correspon amb el Picasso retratista més formal”. És una de les joies de la mostra i ha viatjat des d'una col·lecció particular americana. Aquesta enorme pintura està situada juntament amb una altra destacada com és l'obra cubista Daniel-Henry Kahnweiler, del 1910. Les dues són inèdites a Barcelona.

El domini d'estils i tècniques també arriben a aquests retrats i la comissària ho ha volgut reflectir a través de tres obres, les tres del 1938, que ha col·locat juntes en una paret. La primera és una cera que reflecteix les corbes sinuoses i voluptuoses de Marie-Thérèse Walter; Nusch Éluard apareix plana i angulosa al carbó, mentre que el retrat de la complicada Daura Maar el va pintar amb tinta i línia prima. Malgrat les acusacions de grotesc i cruel en la forma de pintar el seu entorn Picasso es defensava simplement dient que “jo els veig així”; una visió tamitzada pel seu món propi i el seu acusat sentit de l'humor.

Malgrat que Picasso es va negar a tornar a Espanya mentre Franco estigués en el poder, el pintor va expressar la seva lleialtat i passió pels grans mestres clàssics espanyols que queda reflectit en moltes de les seves obres, sobretot en tota la seva sèrie de Las Meninas que conserva el museu barceloní. A més, Françoise Gilot apareix el 1949 pintada com una reina a l'estil de Velázquez i la Jacqueline, la pinta igualment règia, asseguda al costat d'un hostal, en un quadre l'any 1956.

La mostra no presenta gairebé cap dels molts autoretrats que Picasso va fer, un tema que va ser objecte de l'exposició Jo Picasso, Autoretrats en aquest museu el 2013. Hi ha dues excepcions molt indicatives. La primera una obra d'un jove Picasso amb perruca, en el qual apareix com un personatge del segle XVIII, un homenatge a Goya, però que parla de la capacitat de burla i provocació de si mateix. L'altra, és Vell assegut, pintat entre setembre del 1970 i novembre del 1971, quan Picasso tenia 90 anys i estaven lluny aquestes jornades en les quals podia fer més d'una obra. Picasso es pinta aquí amb la mateixa posa que Rembrandt es va pintar el 1635, però tocat per un barret de palla com el de Van Gogh, “el pintor de la vida exemplar, compresa fins i tot la mort”, aquesta que ell ja sentia propera.