El realisme del silenci

En un primer moment, es podria pensar que Pèl de panotxa i La memòria de l’arbre, segon premi Llibres Anagrama de Novel·la, no tenen cap relació si s’exceptua que els protagonistes són uns nens, que tant l’una com l’altra opten per un plantejament senzill, i que la narració s’estructura a través d’uns capítols brevíssims, com si es construís un mosaic, amb retalls d’unes peripècies que es van ajuntant fins a revelar el dibuix argumental: la novel·la de Jules Renard és el testimoniatge de com l’instint maternal es pot transformar en una voluntat inconscient de persecució i destrucció; la novel·la de Tina Vallès (Barcelona, 1976), en canvi, es pot llegir com una oda a la vida familiar, a les relacions entre els avis i els nets, a la necessitat de la transmissió de la memòria i l’experiència personal abans que la malaltia o la mort aniquilin els records. El protagonista de Pèl de panotxa té una infància plena d’humiliacions, ha de recórrer a l’enginy per sobreviure i, en comptes de distreure’s amb jocs, s’ha de comportar com algú molt precoç. Per contra, el narrador de La memòria de l’arbre se sap estimat, té habitació pròpia, i, després de fer els deures, pot dirigir el seu esperit d’invenció i la seva habilitat a examinar què passa en el dia de cada dia a partir del moment que els avis deixen el poble i s’instal·len a casa seva.

El nen de Renard desconeix el que impregna el de Vallès, la bondat natural i la capacitat de resignar-se, i serien dos mons literaris equidistants si no fos perquè les estratègies narratives que utilitzen els agermana: a la manera de Renard, Vallès contempla la realitat com una suma de petites coses, a vegades microscòpiques i inclús invisibles, una col·lecció de sensacions, com si el que comptés de debò i tingués un valor essencial —una malaltia incurable, per exemple— es presentés sense soroll. I com passa a Pèl de panotxa, el lector de La memòria de l’arbre també es troba amb un text on el que predomina és la voluntat de fixar amb una escriptura presumptament ingènua les impressions que deixen les coses que no són fàcils d’explicar: convençuda que la frase més concisa és la millor, que no cal usar-ne dues quan el que es vol dir es pot dir en una de sola, amb una ambició màxima, Vallès aconsegueix expressar profundament la naturalesa íntima dels silencis de la quotidianitat. A l’altra banda dels escriptors que assetgen la descripció del silenci com si formulessin unes operacions algebraiques inexpugnables, Vallès es limita a copiar el silenci amb paraules, a col·locar en el lloc precís la paraula escaient que es llegeix sense esforç —a saber controlar l’emoció i expressar els sentiments a través d’aquest control—, a crear frases rodones i plenes amb el mínim d’organització interna per fer el mateix que Sartre detectava a l’obra de Renard, el realisme del silenci.

Com si negués l’existència dels artificis perquè no vol que res distanciï el lector de la potència emotiva de cada capítol, el que guia La memòria de l’arbre són els moviments imperceptibles que el nen observa, els processos mentals i les reaccions subterrànies d’uns adults que estan al caire de l’enfonsament en adonar-se de la lenta dissolució d’una forma de vida que perd inexorablement el contacte amb el terra que trepitgen. Amb uns escenaris tan mínims com els estilístics —la rutina del camí de l’escola, l’hora dels deures al menjador de casa seva a la tarda, al costat dels avis, els pares que arriben de la feina al vespre, els sopars, els pensaments d’abans d’adormir-se: la representació del tempos que passa és un dels triomfs de la novel·la— sense drames estentoris a pesar de narrar la decadència vital de l’avi, més enllà de la sensibleria que podria originar el vincle còmplice entre tots dos —l’autora sap domesticar la temptació de l’èmfasi—, Vallès aposta a favor de la bellesa del senzill i sense costats foscos —una anomalia, avui—, i el lector agraeix que guanyi. Al cap i a la fi, el protagonista de La memòria de l’arbre desconeix que està duent a la pràctica un dels aforismes de Renard: “Quan s’és feliç, queda molt per fer: consolar els altres”.