Desprotecció i meritocràcia

Augmenta no només el sentiment de desprotecció de molta gent enfront del conjunt de transformacions que ens afecten (continuïtat i concepció del treball, futur de les pensions, erosió de les condicions vitals, salaris per sota de subsistència), sinó que també les evidències mostren que la desigualtat augmenta, com augmenta el nombre de persones que van quedant atrapades en situacions greus de carència i exclusió. Constatem que els mecanismes compensatoris i redistributius amb què comptàvem no són suficients. Per diverses raons. Una de clara és el fet que el treball ja no funciona com la palanca bàsica que permet subsistir i integrar-se en els mecanismes de protecció essencials (sanitat, pensions, subsidi d’atur). Sense treball la integració resulta molt complicada i en vas quedant fora, i a poc a poc l'única sortida que et queda són els dispositius de la caritat i la beneficència.

Però, a més, la influència del pensament neoliberal va acabar impactant també en la configuració de les polítiques socials, sobretot a través de les reformes impulsades per la nova gestió pública dels vuitanta, que va tractar de combinar la reducció de la pressió impositiva sobre els més rics, amb l'èmfasi eficientista que volia obtenir més resultats amb menys recursos. Així van anar circulant per tot Europa les receptes pròpies d'aquesta lògica: externalització de serveis, vouchers o xecs que permetien triar proveïdor als clients ciutadans, mecanismes d'opting out que possibilitaven l'exempció d'impostos si disposaves de serveis privats d'educació o sanitat i altres mesures que buscaven generar competència en el sector públic i reduir la despesa. Funcionessin o no, el que sí que van deixar aquestes mesures va ser el rastre meritocràtic que pretenia vincular accés a serveis amb esforç personal i compromís de responsabilitat dels beneficiaris. Com va afirmar la mateixa Thatcher, la principal herència del seu mandat va ser la continuïtat amb què el New Labour de Tony Blair, i amb ell bona part de la socialdemocràcia europea, va seguir aquesta mateixa deriva.

El que passa ara és que els efectes segregadors d'aquesta aproximació s'han incrementat per la dificultat de seguir disposant de les capacitats de protecció generalitzada. Les classes mitjanes que en bona part van donar suport a aquest gir de més exigència de responsabilitat i esforç als beneficiaris de les ajudes públiques, han redoblat les seves prevencions ja que són ells mateixos els que veuen en perill les seves posicions. No hi ha res que faci pensar que puguem tornar a les situacions prèvies a la crisi del 2007. Al contrari, el canvi tecnològic farà augmentar el nombre d'afectats i reforçaran la competència per la protecció social des dels aparells estatals. I aquest és l'escenari en el qual es desenvoluparà el cicle electoral en diferents països europeus i que en bona part explica les tensions en què es troba la Unió Europea.

Diu Nancy Fraser que ja no hi ha espai pel que denomina “neoliberalisme progressista”. Aquesta barreja de protecció i meritocràcia que atribueix als Blair-Clinton-Obama (o “als nostres” González-Zapatero). La financerització del capitalisme i la desindustrialització generada per la globalització ha reduït molt els espais amb què comptava el cosmopolitisme elitista, que permetia reconèixer de manera molt més intensa la diversitat sexual, cultural i religiosa, sense desviar-se gens de les opcions de fons bàsiques del neoliberalisme econòmic. Avui el tema és la protecció bàsica de tots i és en aquest espai en el qual han entrat les respostes populistes més reaccionàries en la ideologia, però atractives per a molts que han entès el que està en joc.

Com es pot combinar aquesta capacitat de protecció bàsica i imprescindible per a tothom sense les derives liberals individualistes de la meritocràcia? Els estats continuen acumulant les competències per afrontar aquests reptes, però per les seves pròpies característiques, tendeixen a seguir estratègies jeràrquiques i patriarcals en el seu desplegament de dalt a baix. Només donant més capacitats a l'esfera municipal es poden combinar capacitat de resposta, protagonisme ciutadà, reforçament d'un espai públic no estrictament institucional i resiliència social. Les noves aliances entre sectors populars són molt difícils de reconstruir des de dalt. Ja no estem ni al 1945 (a Europa), ni al 1979 (a Espanya). Des de la proximitat aquesta aliança continuar sent possible. I des d'aquesta proximitat, des d'aquest municipalisme, es podrà recuperar una mirada global solidària de protecció no exclusivista.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UB.