Elles surten pitjor de la crisi

El masclisme de tota la vida torna al discurs públic i ho fa algunes vegades dissimuladament, d'altres amb el més agosarat desvergonyiment: traient pit i ple de testosterona. L'últim exemple l'hem tingut a l'hemicicle del Parlament europeu, on un ranci eurodiputat de corbatí polit ha sostingut sense pudor: “Per descomptat que les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites i menys intel·ligents”. Després d'haver-li sentit el que li hem sentit a Donald Trump, això ja no sembla tan extemporani. Més aviat sembla un signe dels temps inquietants que ens esperen.

La realitat és que, més enllà dels exabruptes, la bretxa de gènere no disminueix. Al contrari. Les dones surten de la crisi pitjor del que van entrar-hi. Per dir-ho en paraules de l'últim informe presentat per Mireia Mata, directora general d'Igualtat de la Generalitat: malgrat que el col·lectiu femení presenta a Catalunya un nivell d'educació superior al dels homes, la seva participació al mercat de treball és menor, la taxa d'atur és més alta, la jornada laboral més curta i pateix més nivell de precarietat.

No vull aclaparar-vos amb xifres, però entre les dones ocupades el percentatge de les quals tenen estudis superiors arriba al 50,3%, enfront del 39,8% dels homes. Es tradueix això en una millor posició laboral? En absolut. El salari anual de les dones és un 26% inferior per la mateixa feina. Aquesta bretxa es redueix fins al 15,9% si es pren com a unitat l'hora treballada, la qual cosa indica la importància dels complements, molt més arbitraris, en la remuneració masculina.

Tampoc els serveix per tenir avantatge a l'hora d'accedir al mercat laboral. Segons l'Enquesta de Població Activa, l'any 2016 es va tancar a Espanya amb una taxa d'atur entre les dones del 20,7%, davant del 18,8% entre els homes. A Catalunya, l'atur femení és del 15,9% i el masculí, del 13,9%. Però on s'observa una bretxa més gran és en la qualitat del treball. El percentatge de dones que treballen a temps parcial a Catalunya triplica el dels homes: 21,6% enfront del 8,6%. I no cal oblidar que el 56% dels qui treballen a temps parcial ho fan perquè no troben feina a temps complet, gairebé el doble que la mitjana europea, que és avui del 30%.

En el llibre Reacción: la guerra no declarada contra las mujeres americanas, publicat el 1991, Susan Faludi alertava sobre un tipus de discurs masclista camuflat que pretenia fer veure a les dones com n'estava d'equivocat el moviment feminista i el molt que els havia perjudicat la revolució dels setanta. En haver d'exercir com a superwomen, amb la doble jornada i la doble responsabilitat, s'havien convertit en esclaves del seu propi alliberament. Tornar a la llar era una opció més intel·ligent. Aquest discurs va ser escombrat per la lluita de les dones, però també perquè el model econòmic occidental va evolucionar de tal manera que ja no era possible sostenir l'economia familiar amb un sol salari.

Ara, els joves de tots dos sexes comparteixen la precarietat a la feina i els aclaparaments de la llar, però elles segueixen enduent-se la pitjor part en els dos àmbits. S'ha dit moltes vegades que la igualtat no serà possible fins que no s'equilibrin les responsabilitats a totes dues esferes, la pública i la privada. És cert que les parelles joves comparteixen ara molt més les tasques domèstiques, però en conjunt les dones segueixen dedicant-los un 30% més de temps que els homes.

Estudis qualitatius realitzats per Beatriz San Roman, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili, sobre el que passa a l'interior de les llars mostren canvis, però no tan profunds com calia esperar. És cert que ells es responsabilitzen ara més dels fills, però l'atenció a la gent gran segueix sent exclusiu de les dones. Ells s'ocupen més de les tasques gratificants —portar el nen al parc— i elles de les ingrates —posar la rentadora, fregar—. Ells ajuden a la cuina i van a comprar, però són elles les que gestionen el puzle, és a dir, l'organigrama de la vida.

L'evolució de l'economia no augura res bo per a les dones. Si el model que s'imposa després de la crisi és el de la precarietat, la temporalitat i l'ocupació a temps parcial, ja sabem qui s'endurà la pitjor part. I aviat veurem com treu el nas un nou backlash, la reacció intentant convèncer-nos que en realitat el model no és tan dolent ja que ens dona llibertat i permet conciliar.