Als àrbitres se’ls guanya amb bon futbol

Malament rai quan es parla dels àrbitres, i més encara si es fa amb la virulència de les darreres jornades, sobretot des que el Madrid va guanyar a Vila-real amb un penal que no era per mans de Bruno. Els culers van trobar un argument per fer un inventari dels greuges comparatius arbitrals i els madridistes es van fer els ofesos en entendre que es volia tacar la seva candidatura a guanyar la Lliga.

Al Bernabéu fa temps que preparen un relat grandiloqüent sobre aquest campionat, convençuts que destronaran el Barça, campió de sis de les últimes vuit edicions de Lliga. Fins que no van empatar amb Las Palmas només parlaven de rècords, presumien de tenir la millor plantilla, s’embafaven quan parlaven d’Isco i Morata i asseguraven que jugaven millor que el Barcelona.

Els madridistes entenen que la crítica només pot venir d’algú que els vol mal, com ara Piqué. El central blaugrana, encara internacional espanyol, apadrina els culers que acusen els blancs de rebre molts favors arbitrals per aquests camps d’Espanya. Qui més qui menys sap que els col·legiats són precisament un dels assumptes que més ocupen el president del Reial Madrid.

I és aquesta fal·lera de Florentino per saber quins àrbitres xiularan el Madrid, i també els rivals que li poden complicar la Lliga i la Champions, la que acaba per perjudicar el mateix Madrid. El president blanc ha aconseguit convèncer el món del futbol que no només té molt poder, sinó que sap com exercir-lo, una posició de força que augmenta si es compara amb la debilitat del Barça.

Això no significa que el Madrid jugui brut ni tampoc que el club blaugrana s’ho deixi fer tot, però sí que hi ha la sensació que el Barça no es fa respectar ni té en el futbol espanyol la força del Madrid. I és aquí on encaixa un debat arbitral, que és una benedicció per al periodisme de club perquè fomenta l’especulació, la maledicència, la versemblança i la ditxosa postveritat.

No hi ha col·lectiu més agraït per a les tertúlies que l’arbitral, ja que tothom hi pot dir la seva sense por de ser penalitzat, fins i tot els col·legiats ja jubilats que exerceixen de jutges dels seus excompanys. Els àrbitres es deixen dir cul d’olla i només parlen a través d’unes actes escrites en un llenguatge carrincló, sempre respectuós, això sí, amb el reglament, la seva gran i única defensa.

L’esperit reglamentista dels arbitres sovint va en contra del sentit comú. Hi ha jugades que no generaran mai consens, com ara els penals; segurament tampoc hauria servit de gaire que Gil Manzano s’hagués explicat després del partit Vila-real-Madrid. Però hi ha actuacions que resulten sospitoses per detalls com les amonestacions i l’actitud del mateix col·legiat.

N’hi ha a qui no se’ls pot dir res i d’altres que s’avenen a dialogar; alguns són permissius, molts resulten intransigents; i els anònims són encara majoria respecte dels famosos, àrbitres que tenen un atac d’importància i volen ser més figures que els mateixos jugadors. La vida dels col·legiats ha millorat molt, i cobren bé per un servei ingrat i difícil, res a veure amb el que passava abans.

Encara recordo aquella frase de Jesús Gil, president de l’Atlètic, que resumia fins a quin punt s’havia de procurar que als àrbitres no els faltés de res quan arribaven a la ciutat que acollia un partit europeu: “El que quería yegua, tenía yegua; y el que quería caballo, pues caballo”. Avui es parla d’obsequis o detalls insignificants comparats amb els regals d’altres temps.

La clau està a tenir influència per fer que al teu equip li toquin els àrbitres bons, o els que van millor per al teu tipus de joc, i aquesta feina no vol fressa sinó que demana temps i paciència i bon futbol. I el Barça aquí ha perdut pistonada. Escarmentat dels temps en què manava Plaza i xiulava Guruceta, va saber corregir-se després amb presidents forts com Núñez i després Laporta.

Cap culer oblidarà les lligues guanyades amb Cruyff a Tenerife ni la victòria de l’equip de Guardiola al Bernabéu a la Champions. Aleshores el Barça passava per ser el millor equip i es feia respectar. Tenia poder i autoritat, i els àrbitres procuraven no equivocar-se quan els tocava xiular-lo. Juga bé, tingues bons futbolistes, fes que et miri tothom i veuràs com et xiularan millor.

Bartomeu no és precisament Florentino, i el Barça de Luis Enrique porta vuit títols sobre deu. Ningú creu que hagi guanyat pels àrbitres. És el futbol el que li dona força. Altra cosa és que el Madrid guanyi sense jugar bé, cosa que té mèrit, i no necessàriament és per la intervenció dels àrbitres. Las Palmas va empatar al Bernabéu i es va deixar de parlar dels col·legiats.

Es fa difícil creure en la independència del comitè arbitral, però per als barcelonistes no hi ha millor antídot contra les males arts que els gols de Messi. I el 10 molt difícilment discuteix amb els àrbitres. La majoria li té un respecte reverencial.