Els cineastes Dardenne defensen que Europa “malgrat tot” és el millor marc

Fa més de 20 anys que fan una crítica dura i sense pal·liatius a Europa en les seves pel·lícules, qüestionant les polítiques laborals, socials i posant l'accent en el maltractament que es dispensa a la immigració. Ho van fer a La promesse (1996), en què el jove protagonista descobreix que el seu pare és un explotador de treballadors immigrants, ho van repetir, també amb el rerefons de la immigració, a El silencio de Norma (2008), una trama per a l'obtenció de la nacionalitat belga per als sensepapers, i, ara, tornen a la càrrega amb la seva nova cinta, La chica desconocida, que gira al voltant del sentiment de culpa d'una doctora (protagonitzada per Adèle Haenel) que creu que podria haver evitat una mort d'una dona sensepapers.

Els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, referents europeus del cinema d'autor, opinen que “malgrat tot” Europa segueix sent el millor marc: “Vulguem o no som europeus, tenim un destí comú encara que amb clarobscurs. Les democràcies europees no són perfectes però almenys no sempre que truquen a la porta és la policia que et ve a buscar”. Això sí, amb defectes que persisteixen i s'agreugen: “Si fa 20 anys la qüestió de la immigració era important, ara ho és més que mai”, expliquen en una conversa mantinguda amb EL PAÍS.

Tenen clar que seguiran tractant el tema a la seva manera: “La crisi de l'arribada de milers de refugiats l'han d'abordar altres cineastes, nosaltres no ho farem”. Probablement perquè, com diuen ells, les seves pel·lícules parteixen de personatges amb històries concretes. I La chica desconocida —que s'estrena aquest divendres als cinemes— respon a aquest esquema. La doctora (Jenny) treballa en una consulta pública —a peu d'autopista en un lloc inhòspit— i una tarda, quan ja ha acabat l'horari, truca una dona. No obre la porta i l'endemà la dona apareix morta molt a prop del consultori. Obsessionada amb què podria haver evitat la mort, emprèn una investigació—en part a través dels seus pacients — per conèixer la identitat de la dona que exercia la prostitució.

“És evident que no l'hauríem fet així si no hagués existit la qüestió de la immigració avui dia”, apunta Jean-Pierre. Un ambient urbà pobre, amb ponts, autopistes i locutoris són els escenaris de la cinta que com a moltes altres dels cineastes està rodada a Lieja. “És la ciutat i tota la regió que coneixem des de joves. Està molt lligada a la nostra vida i també és una ciutat que exemplifica el que ha passat al segle XX amb les deslocalitzacions, les desindustrialitzacions, els moviments obrers, la solidaritat durant un temps i la falta total de solidaritat. El trànsit del que va ser, una ciutat molt viva i després molt abandonada. A Lieja vam començar a fer els nostres documentals i s'ha convertit en alguna cosa semblat al nostre estudi. És un marc ideal per a les nostres històries”.

Unes pel·lícules que han obtingut múltiples reconeixements de crítica i premis, com dos Palmes d'Or de Canes, amb una càrrega moral notable que no acostumen a ser violentes explícitament però que situen els seus personatges en un altre tipus de violència vital. Patia el que no està escrit Marion Cotillart a Dos días y una noche quan anava de casa a casa dels seus companys per evitar ser acomiadada i pateix visiblement la Jenny —donen fe d'això uns llargs primers plans— en el recorregut fins a conèixer qui era la dona a La chica desconocida. Una cinta que sembla una barreja de denúncia social perquè ningú vol implicar-se i mira cap a una altra banda davant les preguntes de la doctora i thriller, per la investigació real. “Ens agrada molt el cinema negre però no hem volgut fer una pel·lícula de gènere. A més, la doctora no interroga com la policia, de fet és gairebé naïf”, apunten.

La pel·lícula es va preestrenar el dimecres a la Filmoteca de Catalunya que fa una retrospectiva completa sobre la seva obra: Germans Dardenne, el que queda d'Europa en la qual s'exhibiran 17 dels treballs dels cineastes. Ells es defineixen com “un sol director amb quatre ulls” encara que tenen completament repartides les seves funcions a l'hora d'afrontar un projecte —i fins i tot les respostes a les preguntes—.

Els germans Dardenne defensen que el seu cinema d'autor no és “en absolut pretensiós. Senzillament les nostres pel·lícules formen part d'Europa perquè la retraten”. I sostenen que de la mateixa forma que existeix el cinema comercial, el denominat cinema d'autor és el que “et remou alguna cosa quan el veus. És el que et fa descobrir coses o somiar com passa amb les pel·lícules de Rosellini o Buñuel”.

La retrospectiva de la Filmoteca engloba pel·lícules dels cineastes i també documentals —menys coneguts a Espanya— que van retratar les crisis laborals des dels 70 fins al seu primer llarg, Falsch (1987): “Els documentals aborden més la història sobretot del moviment obrer, de la Polònia de Jaruzelski o de les vagues de França. Les pel·lícules és una altra cosa, el personatge és el més important i construeixes la història. A més, és un plaer treballar amb actors”.