Abans dels ‘yuppies’

Durant els temps convulsos del darrer franquisme, hi havia molta gent que confonia dictadura i capitalisme, de forma ingènua i entranyable, com si l’un fos conseqüència de l’altra. Semblava que l’endemà mateix de la mort de Franco tot havia de canviar de forma radical. L’efecte dominó del Maig del 68 francès se superposava aquí amb el final de la dictadura i, un cop acabada aquesta, s’havia d’implantar la revolució. Però la desaparició retardada del Generalíssim ni tan sols va retornar el país als temps de la República —que ell havia destrossat bàrbarament—, sinó que el va sumir als de l’anterior, i decrèpita, monarquia. I els alts càrrecs del règim totalitari van passar de forma fluida i generosa d’un despatx a l’altre, amb els partits polítics mirant cap a una altra banda perquè també tenien al davant l’oportunitat d’accedir al poder sense situacions traumàtiques, enmig d’una concòrdia general i una autocomplaença repetida una i mil vegades amb l’eslògan de la Transició.

No es va fer cau i net i encara en patim les conseqüències. De forma ràpida es van desarmar els moviments veïnals i populars, les vindicacions obreres d’acció directa i els col·lectius artístics que atemptaven contra l’ordre establert. El carrer va ser absorbit pels polítics, els nous funcionaris i les institucions. Els anys setanta van ser els d’una anhelada utopia que no va arribar mai, i els vuitanta, van ser els dels triomfadors, l’especulació immobiliària amb pedigrí i els yuppies, i també els del retorn a la pintura que de nou triomfava després de la crisi d’identitat en què l’havia estampit l’art conceptual.

Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80, l’exposició que ha organitzat el Macba, s’immergeix en la cruïlla d’aquestes dues dècades i estira el fil de qui va quedar a l’altra banda: la gent compromesa que esperava un canvi, la que va sobreviure en temps adversos i la que es va estavellar. És un pamflet en el bon sentit de la paraula, a la manera de Jean-Luc Godard, qui ja el 1972 havia filmat Tout va bien, amb Yves Montand i Jane Fonda, sobre una vaga en una fàbrica, que va servir de font d’inspiració del documental de Joaquim Jordà, Numax presenta, dedicat a la col·lectivització i el final d’una empresa d’electrodomèstics barcelonina als temps de la Transició.

La gelatina macbiana es divideix en sis parts: La memoria olvidada. La omisión del pasado reciente; Los ángulos ciegos. De las luchas autónomas a la institucionalización demócrata; Del mono azul al cuello blanco. De la desarticulación de los movimientos obreros al neoliberalismo; En el barrio de mis sueños. Del urbanismo feroz a la ciudad espectáculo; Las letras arrebatadas. La contracultura versus institución arte; i finalment El estado gaseoso. La otroredad. El discurs s’articula a partir dels textos aclaridors del full de sala, de Teresa Grandas, que cal llegir abans d’observar, perquè les obres espargides per les sales a vegades esdevenen críptiques, sobretot si els visitants no han viscut, o no coneixen a fons els fets que s’hi tracten. Però les imatges més literals i directes, com ara fotografies, còmics i revistes —undergrounds o no—, programes —culturals o contraculturals— de la televisió espanyola de l’època, i pel·lícules i documentals, expliquen bastant d’aquell moment, i en part també del d’ara.

Com a exposició pamflet, el que hi funciona bé són els missatges clars, directes i contundents. Veure els polítics als anys vuitanta fent tota mena de declaracions o a la inauguració d’Arco, amb els —i les— galeristes estrella és del tot demolidor. Si no es va viure l’eufòria del moviment llibertari i la posterior aniquilació fulminant, amb el vistiplau de tots els partits polítics perquè els feia molta nosa, és difícil que s’entengui realment, només amb un parell de portades de revista alternativa, la magnitud del que va passar llavors. I com això molts altres fets que, d’una manera o altra, treuen el cap, per aquí i per allà. Potser el discurs abraça massa temes, però serveix per obrir portes i generar interrogants. D’entre les obres d’art exposades, la més colpidora és la de Francesc Abad, El Camp de la Bota, de l’any 2004, amb una infinitat d’expedients de sentències de mort executades a la postguerra i que el públic pot entretenir-se a llegir. Entre 1939 i 1952, es va afusellar a Barcelona 1.704 persones a l’actual zona que ocupa el Fòrum. Una història esfereïdora que llavors va ser velada i encara avui està pendent d’airejar com tocaria