I la ‘tonadillera’ es va reconfortar

Venia a un retrobament, i potser per això va començar sola, coberta la seva esquena pel teló que la separava de l'orquestra i dels cors. Asseguda, mirada ferma, gest d'orgull, una mà al cor i l'altra al micròfon ostentosament allunyat de la boca, com manen els cànons folklòrics. El públic cridava el seu nom mentre ella el mirava, dominadora, enfundada en un vestit de nit negre amb folro de setí blanc que per l'esquena refulgia gràcies a diminuts lluentons. Va obrir la boca per cantar i el primer que es va sentir va ser un “sigo estando aquí” que va sonar a declaració de principis i a autoafirmació. Era el començament de Del olvido al no me acuerdo, una de les cançons del disc que presentava, argument innecessari per al seu públic, que només amb escoltar les seves cançons de sempre hauria tingut prou per assistir a la cita. Era l'inici de tres hores de música per a major glòria de la tonadillera, renascuda després de la seva estada a la presó.

I potser per això, perquè la seva discogràfica pensava que el retorn havia de ser sonada, tot va tenir la nit d'aquest dissabte al Sant Jordi un aire potser una mica excessiu. Per començar, el recinte va quedar gran, doncs malgrat que la platea estava plena, les localitats superiors estaven tancades al públic, que va deixar força clars a les tribunes laterals, no arribant-se a les 10.000 persones. D'igual manera l'orquestra simfònica i els cors, més d'un centenar de persones en escena, van semblar un gest de grandiloqüència no estrictament necessari des d'un punt de vista musical. I tampoc ho va ser la durada, tres hores que van deixar tip el públic. Però bé, no tot era manifest, encara que això del que ella no va parlar va surar en l'aire tota la nit, i fins i tot l'estrella va poder pensar que els aplaudiments l'exoneraven de l'esdevingut, com si ella hagués estat una víctima de les circumstàncies. Són els avantatges de l'escenari, des d'allà tot es pot interpretar en favor propi.

I Isabel Pantoja va voler deixar clar al Sant Jordi que ella és la reina i que ningú pot tossir-la. Ja en la quarta peça, Buenos días tristeza, hi va posar trapío a la veu per interpretar les estrofes d'una manera teatralitzada, una intenció que va provocar que més tard, a Dímelo, hi posés massa cor en recollir la seva faldilla de manera que les seves cames quedessin generosament a l'aire en un gest una miqueta desmesurat. Coses de la passió, expandida amb ostentació en cançons en les quals la cantant alternava el paper de víctima amb el de dominadora que envia al llimbs dels oblits els seus amants caiguts en desgràcia. Ara bé, d'igual manera va ser capaç de l'assossec i la introspecció, i en balades com Luna, peça dedicada al mort Juan Gabriel, íntim col·laborador en la confecció del seu últim treball, va omplir de silenci el recinte. Pantoja en en estat pur.

Poc abans havia dirigit les primeres paraules al respectable. No van destacar per la seva eloqüència, amb prou feines unes rutinàries frases fetes per agrair la presència de tot el món, paraules, això sí, amb alguns silencis que evocaven allò del que no es podia parlar. Mostrant-se terrenal, més tard va fer broma després de caure-li una arracada, i pel seu manifest interès en no extraviar-lo va deixar intuir que no es tractava de bijuteria. I en aquestes, entre portentoses demostracions de potència vocal que en ocasions no semblava exigir la cançó, accentuada amb accents de passió explícita i rius d'emoció, va arribar el moment de la seva mare i novament de Juan Gabriel. I llavors va parlar, subtilment, del que no es podia parlar, i en dedicar-los Así fue va distingir entre els que han estat sempre amb ella dels "amics perduts en el camí en aquest compàs d'espera”. Entengui's “compàs d'espera” com a sinònim d'això que no es pot pronunciar.

A tot això, el pòsit mexicà de Juan Gabriel va ser notable a la primera part del concert, que es va tancar amb la triomfal Se me enamora el alma i amb Hasta que te conocí, peça per la interpretació de la qual va sol·licitar l'estrella ser il·luminada només pels tres canons de llum que la van cenyir tot el concert, potser per accentuar que va posar el micro a Tudela per cantar les frases inicials. Aires de tango i canvi de terç.

La segona part va començar amb l'estrella deixant-se veure abillada de flamenca, vestit blanc amb brodats en negre, rosassa vermella i cua tan llarga com els passejos que donava per mostrar-la. Estava molt pròpia, amb el cabell recollit en una cua que rematava una imatge idònia per a les cobles, que es van iniciar amb Antonio Vargas Heredia. De nou imperial, suant seguretat en si mateixa i orgull, sol·licitant de nou la solitud que confereix ser l'única il·luminada de l'escenari per cantar La niña y el marinero, Isabel Pantoja va tornar a silenciar la platea i els seus més sorollosos espectadors. Però ella es va imposar, ella sua caràcter, i només la seva veu va regnar en aquest tram en el qual també van sonar Ojos verdes o Tengo miedo i en el qual l'orquestra va recrear amb tot detall la instrumentació pròpia de les cobles. Ja només hi faltava el tram més flamenc, la rúbrica.

Va ser llavors quan palmeros i tocaores es van situar davant de l'orquestra i van acollir la tonadillera, que va aparèixer amb pas lent lluint el tercer i molt colorit vestit de la nit per interpretar Los celos. Després regnarien les sevillanes, avantsala desinhibida i festiva de les dues últimes interpretacions de la nit, Debo hacerlo i un Amor eterno que van semblar prometre's públic i estrella. Ella va marxar satisfeta i reconfortada, ha mantingut la veu i l'ha mantingut a ell, al públic. La vida té permís per continuar.