La cançó popular com a bandera

Enric Montefusco (Barcelona, 1977) té trets molt marcats. La mirada penetrant, la barba frondosa, el somriure tímid. I el gest seriós. Es pren el seu temps per parlar; es toca la barba i reflexiona amb cura cada resposta. A primera vista, no evoca el líder d’una banda sorgida del hardcore i el punk underground barceloní, encara que després transitessin cap a estils més alternatius. L’exlíder de Standstill va llançar el mes de setembre passat el seu primer disc en solitari, Meridiana (Sony Music). Un àlbum que l’allunya de les dinàmiques de l’intricat grup que va liderar durant gairebé 20 anys. Més proper als autors populars, sense perdre un bri de l’essència musical, però amb lletres menys ambigües, més socials i properes. Aquest dijous 16 de febrer el presenta al Teatre Lara de Madrid amb totes les butaques venudes.

Unes setmanes abans, el músic català atén els mitjans en una petita habitació de les oficines de la seva discogràfica a la Castellana. Montefusco dissecciona les vicissituds que el van portar a compondre, gravar i produir un disc que –com ell mateix reconeix– no li ha suposat un salt al buit, sinó una transició natural després de trencar fa gairebé dos anys amb Standstill. El camí continua pel sender que van marcar Adelante Bonaparte (2010) i Dentro de la luz (2013) amb la seva antiga banda, però amb l’evolució pròpia de l’artista i una poderosa desviació cap al contingut social, inspirat en les seves vivències i on no soscava en la nostàlgia sinó en els clarobscurs de les senderes que travessa la societat.

Más información

Adeu a Standstill i la seva celebrada crisi permanent

El disc reflexiona durant les 11 cançons sobre el caràcter individual, la classe treballadora; les seves decisions i la imperfecció del predisseny existencial a què se sotmet la societat. Tot això sota l’accent dels valors biogràfics de la infantesa de l’autor. “Hem estat desatesos en les coses importants, encara que en les qüestions materials hàgim estat coberts”, s’endinsa Montefusco. “No sabem què volem, ens deixem portar i quan tots fem coses tan semblants, alguna cosa va malament. Meridiana parla de la inconsciència dels nens; quan conviuen amb coses que no són normals no en són conscients. Ser un mateix dins les classes populars és més cru”, afegeix. No en va, el títol del disc fa referència a l’avinguda on va néixer i va créixer a Barcelona, al barri obrer de Navas-La Sagrera.

El músic recorda que el seu bagatge artístic procedeix originalment del hardcore i del punk, dos estils carregats de valors. “Em ve de gust aportar-los perquè és necessari qüestionar el sistema en el qual vivim i falta esperit crític”. Aquest concepte submergeix a través de les músiques; arreglades amb picament de mans, violins, acordions o flautes. Instruments clàssics i un so orgànic i casolà. Però és en les lletres on es pronuncia més aquesta faceta “Amb el temps m’he adonat que la meva funció és comunicar. Amb Stanstill sempre hem estat espectaculars i no volia fer una cosa tan complexa”, explica.

Montefusco esmenta a la compositora nord-americana Nina Simone com a referent, “fort en les seves conviccions”, i reivindica el caràcter popular no per la seva faceta amable, sinó perquè arriba a tothom. “Com [el cantautor belga] Jacques Brel, amb una música dolça i unes lletres que carreguen contra els valors de la societat francesa.” “M’interessa com comuniquen Simone o Brel perquè han estat capaços de compondre música i escriure lletres amb compromís social que arriba a tothom”, aclareix. Precisament, a Yo delego en ti, una de les cançons del nou treball i que tanca el disc parla sobre responsabilitzar-se del nostre destí, deixar-se portar i no deixar que decideixin per nosaltres”. O a Adiós, en què implora sobre la necessitat d’arrencar-se les arrels que ens impedeixen d’afrontar la vida “com realment ens agradaria”, explica.

Durant la producció del disc, que es va prolongar durant deu mesos, l’artista va gravar guitarres i veus i va exercir de director d’orquestra. L’àlbum va ser gravat en el seu estudi de, on resideix, per on van passar fins a dotze músics que va alinear en diferents tandes per gravar en blocs de quatre cançons. “Mai no he estat capaç de delegar en ningú, liderar em surt de manera natural”, afirma. I la caràtula del disc? Una foto esquinçada de Montefusco coberta per una imatge antiga cremada pel sol que reflecteix un senyor anònim, probablement obrer, treballador, immigrant d’una altra època. “Representa i transmet el contingut del disc”, conclou.