‘Trainspotting’, 20 anys després

"Tria la vida. Tria una feina. Tria una carrera. Tria una família. Tria una televisió gran que t'hi cagues. Tria rentadores, cotxes, equips de CD i obrellaunes elèctrics". Així arrencava el famós monòleg de Mark Renton a Trainspotting, ara fa 20 anys. Danny Boyle (Manchester, 1956), el director, ho tenia clar: va triar el cinema. "Malgrat tot, dels rodatges, de la germanor que es produeix entre els equips, soc un home solitari. Em dedico a fer la meva". El seu segon llargmetratge adaptava una novel·la d'Irvine Welsh, i tots dos, pel·lícula i llibre, es van acabar convertint en fenòmens de culte, retrats d'una generació i producte per a les masses. Tot alhora. I aquella onada la van agafar Boyle i un jove Ewan McGregor, que encarnava en Renton.

L'onada ja ha passat. També la seva ressaca. McGregor i Boyle es tornen a parlar després d'anys de distanciament pel personatge protagonista de La platja, que finalment no va encarnar McGregor, sinó Leonardo DiCaprio. El director ha guanyat oscars, ha rodat sense parar, ha dirigit fins i tot una cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics... T2 Trainspotting s'esperava en un calaix. Però Boyle no ho veia tan clar. "Fa 10 anys ens ho vam plantejar. Però el guió no era potent, John Hodge [el guionista de tots dos films] i jo teníem clar que sense un bon guió no rodaríem". Ara sí, ara ho han aconseguit i T2 Trainspotting és el plat fort d'aquest primer cap de setmana de la Berlinale, on es presenta en la competició, tot i que fora de concurs. A Espanya s'estrena el 24 de febrer.

Boyle podria haver estat un bon Renton, per la seva manera expansiva d'expressar-se. I la seva capacitat per lligar metàfores (a Madrid, almenys, per on va passar abans d'arribar a Berlín). Per exemple, en la seva reflexió sobre el que significa mirar cap enrere: "Quan mires per un telescopi, les coses semblen distants, però, si mires a l'inrevés, tens la imatge allà mateix. Així és la nostra relació amb el passat: de vegades no recordes res i d'altres et cau tot a sobre". I a ell li ha caigut el pes de la nostàlgia: "L'única manera de fugir-ne és oblidar-te de la primera part. Però en el moment en què trobes punts on aferrar-te al primer Trainspotting, t'atrapa aquesta nostàlgia –prefereixo parlar de malenconia– i no et deixa anar. Perquè el passat no és mort, t'oprimeix. La primera no deixava de ser un artefacte d'energia. Aquesta... podíem fins i tot imaginar que el quartet protagonista havia anat al cine a veure-la i vivim en un loop de temps sense fi. Fixa't com s'assemblen els avis i els nets. Gairebé prefereixo deixar-ho aquí... Bé, viu de crear il·lusions, i això és T2, una il·lusió de malenconia procedent d'un esclat de fa 20 anys". Per Boyle, un bon exemple del cinema que mostra el pas del temps amb tota la seva cruesa i sense malenconia és Boyhood. "Mai volem creuar la línia, deixar de ser joves. Doncs arriba un moment que toca".

El quartet s'ha tornat a reunir. "Si la primera anava sobre drogues i joventut, ara parlem sobre el pas del temps i som presoners dels personatges". Les seves nòvies els miren des d'una distància sàvia. Com sempre ha passat en el cinema de Boyle. "Perquè les dones són molt més sàvies que nosaltres. Entre d'altres, el seu propi cos els atorga un profund ensenyament sobre el pas del temps. Nosaltres vivim, en canvi, desesperats per ressuscitar glòries passades, un contrasentit. Per això, lluiten perquè els seus fills no s'assemblin als seus pares a T2".

Aquell viatge salvatge per la dosi de l'heroïna va deixar els seus cadàvers. "Sé que a Espanya va passar una cosa semblant amb la Movida madrilenya. A Escòcia va ser més brutal l'alcohol, perquè és legal i acceptat socialment. Fins i tot la violència que se'n deriva". Les dependències s'han convertit en part dels protagonistes. Encara que curiosament abans buscaven vida més enllà de la vida xutant-se ultrarealitat amb la droga, i avui la realitat s'amaga sota capes i capes de relacions virtuals a través de les xarxes socials digitals. "El discurs 'Tria la vida' de la primera part naixia de l'arrogància de la joventut. Ara hi ha altres opcions, d'acord. Però tot sorgeix de la decepció. No crec que la resposta adequada sigui que substituïm antigues addiccions amb aquestes noves tecnològiques. No va d'això. Si ets nadiu digital –jo no ho soc, els meus fills sí– ho veus des d'una altra perspectiva. El que sí que sé és que no aplaquen la solitud".

A Boyle no li ha importat jugar amb les icones. "Entenc que tenia una responsabilitat. Però la meva obligació és una bona història". Malgrat tot, hi ha un discurs a l'estil del Tria..., i aquesta vegada estava assenyalat en la filmació. "Ara ja no és un mantra, ni una injecció de rock, de punk. Vam voler oblidar-nos de qualsevol expectativa, però sí, em preocupava aquesta nit de rodatge". I també ha deixat enrere qualsevol intent de crònica social: "Ens va enxampar el Brexit a mig rodatge. No encaixava en la trama ni amb calçador. A Escòcia va ser tot un terratrèmol. Ens va matar la little England, aquesta societat moguda per la nostàlgia ridícula, i la falta de lideratge. Saps què ens va passar en el rodatge? No sabíem si deixar els euros o no, i quan vam rodar a la porta del Parlament escocès vam posar totes les banderes possibles [riures]. Per no tancar-nos cap possibilitat!".

El director explica un secret al final: "Vaig robar la conclusió de Trainspotting de Memorias del subdesarrollo, de Tomás Gutiérrez Alea. En aquesta ocasió, vaig dubtar i vaig dubtar. I no ho vaig trobar fins a quatre setmanes després de rematar el muntatge. Però és bo, eh?".