Exposició de tesi

La Fundació La Caixa va organitzar, als vuitanta, exposicions magnífiques per a un país que amb prou feines havia vist retrospectives de grans artistes del XX i poquíssim de la més vigorosa contemporaneïtat. Recordo les de l’expressionisme alemany, Kandinsky/Mondrian, Roberto Matta, Oteiza, Lucio Fontana, Cy Twombly, la nova escultura britànica, Miralda... Als noranta van seguir, amb més dedicació a l’arqueologia i l’art clàssic. I als 2000 han predominat els blockbusters, que donen prioritat a l’assoliment d’un públic massiu i que rarament proposen tesi. Són grans col·lectives amb una mica de tot, on les peces poden ser de gran qualitat, però que poc aporten (amb excepcions, com Cartografies). Les enyorem, i per això vam saludar Art i cinema. 120 anys d’intercanvis. Dominique Païni, el seu comissari, exdirector de la Cinemateca francesa, de la Fundació Maeght i professor de l’École du Louvre, sempre ha donat mostres de gran coneixement de la història del cinema i de subtilesa en les seves exposicions. De fet, la idea va sorgir de mostrar la col·lecció de la Cinemateca francesa, el director de la qual, Henri Langlois, gran amant de la pintura, va incorporar als seus fons obres d’arts plàstiques: de Severini a Hans Richter, i de Fernand Léger a Andy Warhol. A aquest fons se sumen obres contemporànies i algun préstec extern, en un conjunt on hi ha tant exemples canònics com descobriments d’interès.

 A les acaballes del XIX, es contraposen les pel·lícules de Lumière a quadres impressionistes, com un preciós Monet, i un Boudin comparat a una pel·lícula acolorida. Els anys 10 del XX mostren dos d’Émile Cohl, pioner del cinema d’animació i membre del grup dels Incoherents, i una enorme maqueta de Picasso per al ballet Parade, així com una divertidíssima paròdia del cubisme al film Rigadin, le peintre cubiste, de Georges Moca (1912). Els anys vint veuen la consolidació del gènere fílmic i la fascinació de les avantguardes, així com el llenguatge cubista en decorats i vestits. La pel·lícula Fantômas i totes les de Charlot (de qui es projecta Shoulder Arms) van apassionar els pintors; també es mostren extractes d’Entr’acte de René Clair (1924), al costat d’obres de Picabia i del cineasta Oskar Fischinger, per a nosaltres un desconegut. Aquesta dècada és segurament la més interessant, ja que hi ha extractes de la meravellosa pel·lícula Aelita (1924) de Jakov Protazanov, un curiós film d’Henri Langlois sobre el metro de París, cartells constructivistes russos i rareses com els collages del cineasta Berthold Bartosch, així com un oli de Harpo Marx.

Els anys trenta no es queden enrere, amb La edad de oro de Buñuel (1930), Zero de conduite de Jean Vigo (1933) o Rose Hobart de Joseph Cornell (1937), que prefigura el cinema underground. Als quaranta veiem la famosa Dreams that money can buy de Hans Richter, mentre que de Dalí se’n veu el projecte de decorat per a Sdpellboun de Hitchcock (1945), al costat de dibuixos d’Eduardo Arroyo sobre el britànic.

Dels cinquanta, he descobert el film Traité de Bave et d’éternité, d’Isidore Isou, i dels seixanta, l’excel·lent Ex, del pintor Jacques Monory (1968). Potser hi ha excés de Godard i massa poc de 1980 a 2000. Però aquí, El mar, d’Ange Leccia, és impressionant, mentre Tadzio, en una instal·lació, comprimeix les seves 80 pel·lícules preferides, superposant-ne tots els fotogrames; resultat: una imatge nebulosa (alguna cosa similar va fer Perejaume, sense conèixer-se).

La mostra evidencia la superioritat de la imatge en moviment: se’n van els ulls a les pel·lícules... Altament recomanable: fins i tot hauria pogut ser més àmplia.