Independents i rebels

En un moment en què s’està replantejant el paper de les galeries d’art catalanes, amb tants trasllats i canvis de format i algunes que tanquen portes per dedicar-se estrictament al comerç més privat i a les fires internacionals, la galeria Mayoral fa un tour de force per presentar una exposició amb caràcter “museal” en la qual hi ha molt poques obres a la venda i en què el discurs sembla imposar-se per sobre del negoci. Una operació de prestigi que està assolint l’expectativa dels promotors, amb èxit de crítica i públic, ja des del mateix dia de la inauguració, durant la qual —amb la sala plena de personal distingit i diletant, com feia temps que allà no s’hi veia— hi havia qui exclamava amb joia que era una exposició inusual en un espai que, per l’oferta que tenia normalment, convidava poc a entrar-hi.

I és que, més enllà del títol que fa d’esquer —que vol connectar com sigui vuit dones artistes amb Catalunya, tot i que el catàleg s’ha editat només en anglès—, el que presenta l’exposició de Mayoral són vuit personalitats fortes que van viure d’una forma independent i lliure —tant com van poder a la seva època—, amenaçant la moral i els bons costums i la fal·locràcia imperant que també regnava, des de sempre, en el món de l’art. La trajectòria de cadascuna és sovint corprenedora, i això traspua en l’obra; la vida d’algunes és prou coneguda; d’altres, en canvi, se’n sap ben poc.

El gran encert ha estat organitzar una exposició centrada en artistes de qualitat, més enllà de la condició estricta del gènere, amb obres inèdites o poc vistes, malgrat que a vegades siguin menors. Reunir olis, dibuixos i collages de Dora Maar, Frida Kahlo, Maruja Mallo, Valentine Hugo, Ángeles Santos, Remedios Varo, Leonora Carrington i Lee Miller no és gens fàcil, i menys si no es fa des d’un museu. Victoria Combalía, màxima experta en la matèria, és qui ha fet la tria, tant d’autores com d’obres, i ha sabut articular un discurs visual fluid i coherent. Una feina en la qual no s’han regatejat esforços personals ni econòmics, ja que bona part de les obres procedeixen de col·leccions franceses o nord-americanes. Aquesta iniciativa brillant segueix la línia estroncada del malaguanyat Manu Barbié.

Dones surrealistes i la seva connexió amb Catalunya no deixa de ser una proposta una mica temerària, atès que de dones surrealistes n’hi ha hagut unes quantes i ben bones —quasi tantes com homes—, però que moltes d’aquestes tinguessin un contacte específic amb Catalunya ja no és un fet tan evident. El fet de voler buscar aquesta connexió ha estat, segurament, per donar una certa singularitat a la tria, evitar ser un simple calaix de sastre i de passada crear un reclam publicitari eficaç. Aquesta connexió, però, és bastant variada i, a vegades, tan fugaç que gairebé és imperceptible, tot i que el rastreig de Combalía ha estat tenaç. De fet, només van néixer aquí Ángeles Santos i Remedios Varo, les dues a l’Empordà, tot i que una va despuntar a Valladolid i Madrid i l’altra a Mèxic. De la primera es pot veure el magnífic Alma que huye de un sueño del 1929, un oli que rares vegades s’ha pogut contemplar al natural, perquè no s’havia localitzat fins fa un temps. De la segona, destaca l’al·lucinat, i al·lucinant, El espíritu de la noche, una obra extraordinària que posa en evidència la urgent necessitat de vindicar com cal aquesta artista condemnada a l’ostracisme de forma incomprensible.

De Dora Maar a Mayoral, hi ha esplèndides fotografies barcelonines del 1933 i un curiós oli parisenc de gran format dels anys quaranta, que s’acosta més a Francisco Bores que no pas al seu estimat i odiat Picasso. De Valentine Hugo, un parell de cadàvers exquisits i altres obres delicades. De Leonora Carrington, un dibuix de maduresa a l’espera que arribi de Mèxic La Maja del tarot del 1965. De Lee Miller, entre altres fotografies, hi ha els retrats de Joseph Cornell i Joan Miró. De Maruja Mallo, uns nus femenins dels anys quaranta, de quan feia col·laboracions amb l’arquitecte Antoni Bonet Castellana a l’Argentina, una època que encara està per estudiar a fons com es mereix. I de Frida Kahlo hi ha uns dibuixos que tenia el seu velat amant català, Josep Bartolí, entre els quals, el sorprenent Autorretrato como genitales, que és, de totes totes, una frontal i desinhibida declaració de principis.