“Un disseny està a punt quan emociona”

Miguel Milà i Sagnier (Barcelona, 1931), Premi Nacional de Diseny, Compasso d'Oro, Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, va començar aquest dilluns lloant la il·luminació del Giardinetto i va acabar sense poder contenir l'emoció —i emocionant-nos a tots precisament per això—. Entremig, una amena, magnífica i genial lliçó d'ofici. Una lliçó doble: perquè la va oferir en pantalla i en directe.

La projecció al conegut restaurant barceloní en qualitat de primícia del documental de Poldo Pomés (s'emetrà a TVE Catalunya l'1 de febrer a les 19.30) sobre el veterà dissenyador de la família Milà, mestre entre mestres, va servir per recordar (si és que encara fa falta) la trajectòria creativa d'un dels nostres grans talents en la matèria (bona paraula). I també per homenatjar-lo de la millor manera possible: des de l'excel·lència que ell ha demostrat tota la vida. I és que el film de Pomés, amb guió de Marta Feduchi, és un magnífic recorregut, en el fons i en la forma, per la personalitat i la manera de treballar de Miguel Milà, l'home a qui devem un bon grapat d'objectes memorables entre els quals han transcorregut les nostres vides (els seus llums, cadires, bancs, o el galant de nit Manila) i que ell ha anat creant demostrant una saviesa, una humanitat i una sensatesa (i sovint un humor i un sentit de joc) que contrasten en un món que de vegades s'ha deixat arrossegar pels disbarats i fins i tot les bajanades. Ho va subratllar Milà quan va acabar la projecció en referir-se d'una manera molt divertida a la seva estada recent en un innovador hotel de Madrid on no funcionava res.

El documental, fruit de dos anys de feina, ha estat produït per Santa & Cole, companyia amb la qual Milà manté una relació des de fa més de 30 anys. Pomés va apuntar que ha intentat donar a “conèixer una mica més el mestre” i que ha volgut fer-ho de la manera més natural possible. Desfilen per les imatges —en les quals el mateix Milà va destacar aquest ús artístic del blanc que, va dir, Pomés ha heretat del seu pare, el fotògraf i publicista Leopoldo Pomés— persones que han compartit la vida de dissenyador de Miguel Milà, com Federico Correa, André Ricard o Fernando Amat. Milà hi dialoga i ho fa també amb la matèria i amb els seus propis dissenys: els llums Cesta, Manila, l'M68, la TMM, els bancs NeoRomántico o les cadires Salvador. En el documental, el dissenyador recorda com va començar a crear “coses noves” amb Correa i el seu germà Alfonso Milà, influenciats per Coderch, en una època en què “no hi havia res, tot era molt ñoño”. El seu primer encàrrec va ser un llum de peu. Parla també de l'empresa i botiga Gres, de la qual va acabar sent soci i que va ser una mena d'Ikea avant la lettre.

Les imatges mostren Milà amb un cúter a la mà fabricant un matamosques de cuir, molt útil i elegant. En un altre moment, molt emocionant, la càmera el segueix per un Vinçon espectral dos dies després que la botiga tanqués. I després, muntant un dels seus llums amb Ricard, que qualifica l'objecte com “la síntesi de la síntesi”. “Ara que ens hem fet grans, agraeixo que sigui tan lleugera”, apunta divertit el creador. En algun moment el documental de Pomés, sempre amable, agafa un simpàtic aire esbojarrat, com quan es llança una cadira Salvador de canya de Manila balcó avall per provar la seva flexibilitat o quan es recorda el passat de cantant de Milà, influenciat pel trio Calaveras.

Milà reivindica l'estètica (“és fonamental”), l'economia, l'artesania i el dibuix a mà, i arrufa el nas quan sent la paraula innovació.

Sobre el disseny a Espanya opina que ha millorat, però que sobretot la gent compra ara amb més criteri, i això fa que pugi el nivell. En aquest procés, “Ikea hi ha contribuït, segur”. De la moda diu que no li interessa. “Els meus dissenys no els poso de moda, jo els poso en ús”.

“M'ha agradat, i això que odio veure'm”, va comentar el dissenyador després de la projecció. Aclaparat per les felicitacions i els elogis, es va emocionar: “Tinc tendència al plor”. Quan se sap si un disseny està ben fet? “Quan em comença a emocionar sé que està a punt”.

Mestre, el galant de nit té futur? “Per a mi és indispensable. M'horroritza això que fa la gent jove que tira la roba a terra. Dissenyar és posar ordre i l'ordre és fonamental. Sobretot quan et fas gran”.

En un altre tipus de disseny, preguntat sobre el procés, va respondre: “Ho dic amb una sola paraula? Malament. Em sembla una pèrdua de temps i una trampa”. Considera que està basat en “un ressentiment”, i que “el ressentiment no s'ha d'utilitzar mai com a base d'una vida”.