Puigdemont

Carles Puigdemont, a més de ser el quart president de la Generalitat nascut a Amer, Girona, sembla una persona cabal la major part del temps. Va ser des de ben jove independentista, cosa que no ens diu res sobre la correcció o incorrecció de la seva posició política, però sí que ens diu que aquesta carrera política que culmina amb l’última presidència de la Generalitat autonòmica – així diu la llegenda del procés– no ha estat guiada per l’oportunisme.

Puigdemont no acostuma a vilipendiar el seu adversari per justificar el seu credo polític i no té problemes a afirmar que l’“Espanya ens roba” és un mantra fals. Atès que aquest mantra és, segons alguns, un dels factors que tant ha fet créixer l’independentisme, no sembla trivial fer notar que un dels caps visibles de l’independentisme evita qualsevol ambigüitat a l’hora d’afirmar-ne la falsedat. Puigdemont tampoc cau en aquesta espècie de nihilisme que sembla que fundi el pensament d’alguns independentistes segons el qual “PP i PSOE són el mateix”, o sigui, el no-res; un no-res espanyol, per descomptat, però el no-res al cap i a la fi.

Per alguna estranya raó, a més, quan diu que el referèndum se celebrarà amb participació de l’Estat o sense, a diferència de quan ho diuen alguns altres líders independentistes, no sona com una amenaça; no dic que estigui afirmant una cosa diferent del que afirmen els altres, només dic que quan ell ho diu no sona com si estigués apuntant amb una pistola al pit del seu interlocutor. A més, no sembla perdre les formes ni tan sols quan, d’una banda, l’ombra allargada d’Artur Mas, i, de l’altra banda, les cada vegada menys dissimulades ambicions presidencials d’Oriol Junqueras, amenacen de deixar-lo a la intempèrie. Puigdemont creu genuïnament en la missió que se li va encomanar i és aquí per ajudar en el que calgui, fins i tot per buidar la piscina en què el seu mentor i el seu suposat aliat el faran caure en algun moment.

El votant independentista valora el compromís genuí de Puigdemont i, precisament per això, no hauria d’estranyar que una part del PDECAT el consideri com un actiu i lamenti la seva fermesa a l’hora de no voler presentar-se a unes eventuals eleccions. Costa imaginar-se Puigdemont en un cartell electoral com aquell en què Mas, amb els braços completament estesos, invocava la voluntat d’un poble. Puigdemont, atès el seu temperament aparentment auster, potser tem que li facin fer aquest paperot, i potser per això, entre altres raons, declina la possibilitat d’encapçalar una llista postconvergent.

Hi ha un sentit, doncs, en què Puigdemont no és un producte més d’aquesta maquinària de crear mites efervescents denominada procés. Però per no deixar que el procés es devori a si mateix ja no n’hi ha prou de participar-hi presentant unes credencials independentistes impol·lutes com les de l’exalcalde de Girona; cal contribuir a engreixar-lo mitjançant la dramatització de la vida política catalana. D’aquí aquestes declaracions de fa uns mesos en què Puigdemont assegurava que està disposat a anar a la presó amb la condició que es convoqui el referèndum. No sabem si la independència exigeix èpica –encara que la independència eventual del Quebec o d’Escòcia no sembla requerir gaire èpica–, però sí que sabem que el procés viu de l’èpica, i l’habitualment prudent Puigdemont està disposat a fer la seva part perquè el procés sobrevisqui. Puigdemont no fa la impressió de ser un cínic: realment creu que l’última estació del procés és la independència. Potser es tracta d’una estació molt llunyana, però la supervivència del procés emergeix com un pas ineludible en aquest viatge.

I és que el procés ja és una institució catalana més, una institució metafísica si es vol, però una institució, i defensar-lo és tenir sentit institucional. Així que tot indica que Puigdemont, per sentit institucional, pot estar disposat a jugar el paper de l’heroi, del màrtir, del revolucionari, que se sacrifica en la batalla.

Però res no sembla indicar que el seu martirologi eventual farà alguna diferència rellevant. President, potser el procés necessita herois per seguir vivint, però Catalunya no els necessita; a més, el procés no es mereix que un bon tipus com vostè s’atrinxeri al castell processista per acabar a la presó. President, com deia Leonard Cohen en una cançó a Fidel Castro, “abandoni camps i castells, deixi-ho tot, sigui un home i torni a fer res en especial”.

Pau Luque és investigador a l’Institut d’Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.