Michael Fassbender: “Mai tinc remordiments”

La primera vegada que Michael Fassbender va pujar a un escenari feia una fila “horrible”. Ho recorda ell mateix, rient. El seu institut va representar una obra, Contes de fades 1,2,3, i li va tocar fer el paper d'una de les germanastres. Per a la disfressa, va fer servir el vestit de graduació de la seva germana. En canvi, la cabellera sí que era ben seva. A més, l'actor mantenia llavors una dura lluita contra "l'acne". Llavors ningú podria haver intuït que darrere d'aquella noia espantosa s'amagava l'home més desitjat avui de Hollywood i potser del món. Encara que aquest rol sí que va que oferir una pista del Fassbender que seria: "M'ho vaig prendre molt seriosament".

I no només això. De seguida, va fundar la companyia Peanut Productions, amb la qual va produir, dirigir i interpretar una adaptació de Reservoir Dogs. Als 17 anys per fi trobava una certesa: “A l'institut no destacava en cap assignatura. Volia ser músic, però no tenia fusta. Vaig començar a anar a classes d'interpretació i vaig pensar: ‘Uau! Si treballo molt en això podria arribar a viure d'aquesta professió i és el que vull’. Em permetia expressar-me”. Fins i tot els seus pares, obstinats que anés a la universitat, es van rendir. Els cinèfils l'hi agraeixen. I l'actor, d'origen irlandès encara que nascut a Alemanya (Heidelberg, 1977), continua la seva celebrada carrera amb La luz entre los océanos, que s'estrena demà, divendres, a Espanya.

Entre tants papers turmentats, de l'addicte al sexe de Shame al latifundista de 12 anys d'esclavitud, per una vegada l'intèrpret es fica en la pell d'un "bon home”. Al voltant seu, això sí, es desferma un huracà emocional. Després de la Primera Guerra Mundial, el veterà Tom i la seva dona, Isabel (Alicia Vikander, que des del rodatge és parella de Fassbender), viuen plàcidament aïllats, cuidant del far d'un illot australià. Volen tenir un fill, però n'acaben perdent dos. Fins que un naufragi els porta com a do un nadó i un dilema: denunciar l'aparició o criar-la com si fos seva?

“Al principi no volia fer-la”, explica Fassbender sobre la pel·lícula, que es va estrenar en el darrer Festival de Venècia, on es va fer aquesta entrevista. Un rodatge de diverses setmanes, confinat amb l'equip enmig del mar de Tasmània, no el convencia. “M'agrada fer la meva feina en un espai i sortir d'allà”. La insistència del director, Derek Cianfrance (Blue Valentine), va acabar per convence'l. I fins i tot li va mostrar una altra perspectiva: “Vinc del camp, i quan torno descobreixo que els ritmes del cos i de l'esperit em funcionen millor que a la ciutat”.

Potser per això es planteja anar a viure als afores de Londres, on viu des del 1996. Al mateix pis que quan va arribar, per cert. La falta de temps per canviar de casa és un altre indici de l'ascens meteòric de Fassbender. I això que entre el seu debut a la pantalla (la minisèrie Germans de Sang, el 2001) i el seu triomf van passar set anys a l'atur, amb moltes negatives i papers menors. “Cada vida va cap a un punt d'inflexió”, diu el seu personatge a La luz entre los océanos. El seu va ser la trucada de Steve McQueen per interpretar l'activista irlandès Bobby Sands i la seva vaga de fam a Hunger. “Ho va canviar tot, fins i tot la meva personalitat. Vaig haver de perdre molt de pes i vaig descobrir que puc mantenir una disciplina fèrria i passar molt de temps amb mi mateix”, explica.

Des de llavors, aquest mètode ferm no l'ha abandonat mai. És famós per preparar els guions fins a la sacietat. En els rodatges, garanteix entrega i estakhanovisme. Però amb els anys també ha après a deixar enrere la feina: “No tinc grans problemes a sortir dels meus papers. Existeixo totalment amb ells al set, però després es queden allà. Si quedo per sopar amb amics ningú vol escoltar el personatge”. Encara que una vetllada amb el Magneto dels X-Men, Steve Jobs o Carl Jung tindria cert interès.

Sigui com sigui, és crític amb si mateix. “És estrany que surti 100% feliç d'un projecte. Em fa por no fer molt bona feina, no donar-li al personatge la vida que es mereix, decebre el director. M'espanta fracassar, tot i que saber acceptar-ho és important. Sempre intento donar-ho tot: suposo que de vegades aconsegueixo ser creïble i d'altres no”. Potser per això, a diferència de molts actors, accedeix a repassar punts alts i baixos de la seva obra: s'enorgulleix de Hunger o de 12 anys d'esclavitud. Molt menys d'El consejero, Centurión o La massacre de Town Creek. Aquesta última, de fet, ni la va veure.

Així i tot, Fassbender no mira enrere. “Mai tinc remordiments. No vull que sembli pretensiós, simplement és així: no em penedeixo de les coses. Prens decisions, algunes acaben bé, altres menys, però considero que la vida és això”. Li agradaria dirigir, ballar i cantar en un musical i protagonitzar una comèdia. I, per què no, tornar a cremar la carretera amb moto com en un viatge de fa anys amb el seu pare: “Estem parlant de repetir-lo a Sud-amèrica”. Els fans del continent estan avisats.