Mor Mário Soares, expresident de Portugal

L'expresident de Portugal Mário Soares ha mort aquest dissabte en un hospital de Lisboa a l'edat de 92 anys. Soares, fundador també del Partit Socialista lusità, es trobava en estat crític des que va ingressar en el centre mèdic el passat 13 de desembre. És impossible comprendre l'últim mig segle de Portugal sense Mário Soares. Noranta-dos anys donen per a molt, més encara en un home inquiet des de jove, escriptor infatigable (deia que havia escrit més d'un centenar de llibres), de caràcter fort, per aguantar les presons de la dictadura i també per alentir la deriva comunista de la revolució dels clavells.

Soares (Lisboa, 1924) va ser el primer ministre del primer Govern Constitucional, entre uns altres (1976-78 i 1983-1985), sota el seu mandat es va crear la seguretat social i es va ampliar l'escola pública per tots i es va entrar en la Unió Europea. El gran patró del socialisme portuguès es va afiliar al PC amb prou feines amb 18 anys, a la universitat, perquè veia que era l'única bona organització per lluitar contra la dictadura de Salazar. Li va durar sis anys, quan es va cansar de tantes regles i reunions, segons explica en un dels seus nombrosos llibres.

En 1964 va ser un dels fundadors d'Acció Socialista, germen del PS. Advocat de professió, va entaular amistat amb el general Humberto Delgado, posteriorment assassinat per la PIDE, policia política de Salazar. Soares es va encarregar de recuperar les seves restes mortals a Extremadura, i a partir d'aquí va entrar en la llista negra del règim.

En 12 ocasions va ser a la presó, complint, en total tres anys de presó, vuit d'ells a Sao Tomé i Principe, una de les colònies portugueses en les quals Salazar enviava els presos polítics. Allà es va assabentar que el dictador havia caigut d'una cadira, deixant-lo inhabilitat fins a la seva mort.

Soares sempre va conjugar la lluita amb el pragmatisme. Aprofitava cada esquerda que li deixaven, per això no va desistir de presentar-se a les eleccions legislatives convocades per Marcelo Caetano, el successor de Salazar, en 1969. La seva organització, la Comissió Electoral d'Unitat Democràtica (CEUD), es va presentar a Lisboa, Porto i Braga, acompanyat de la seva, no menys combativa, esposa, Maria Barroso, morta fa un any als 90 anys d'edat. Van fracassar, clar, i Soares es va exiliar a París, on va contactar amb la intel·lectualitat socialista internacional i comunistes fugits, com l'espanyol Santiago Carrillo, amb qui va travar una forta amistat.

Allà va viure fins que va esclatar la Revolució dels Clavells al seu país; però aquell 25 d'abril de 1974, la revolució el va agafar a Alemanya. La seva obsessió va ser arribar el primer a Lisboa; va volar a París i d'allà amb tren a Espanya i després a Lisboa; van ser dos dies de viatge, on, per a la seva sorpresa, anava recollint el suport de la gent i dels revisors, que se li quadraven. Soares va aconseguir el seu objectiu: va arribar el dia 28, dos abans que el secretari general del Partit Comunista, Álvaro Cunhal, el seu company-rival polític durant tota la transició de la dictadura a la democràcia.

Fidel a la seva màxima d'aprofitar les oportunitats, Soares va acceptar entrar al Govern Provisional del general Spínola. Va ser la primera discrepància amb Cunhal i també amb el seu propi partit, que no volia tanta implicació.

Al desembre de 1974, al primer congrés del PS en la legalitat, Soares va haver de mostrar tot el seu coratge per imposar-se als corrents proclius a la unió amb les forces comunistes. Eren dies molt regirats, amb governs multicolors que queien en setmanes, amb els carrers plens de protestes protagonitzades per algun dels múltiples partits marxistes. Soares va guanyar i el seu següent va passar va ser posar distància amb el PC, la qual cosa no era fàcil en aquells temps, on et marcaven ràpid amb la creu de contrarrevolucionari.

Soares va aguantar, també es va oposar a la unitat sindical —entorn del PC—. Les forces comunistes més heterogènies dominaven el carrer i, en aquests dies, el carrer era tot, fins i tot va envoltar l'Assemblea de la República que havia de redactar la Constitució i no va deixar sortir als seus diputats.

Però una cosa era omplir el carrer i una altra omplir les urnes. Les eleccions constituents del 25 d'abril de 1975 li van donar la victòria al Partit Socialista (38% dels vots), quedant el PCP amb prou feines amb el 12,5%. El resultat no va acabar amb les disputes, doncs amb l'ajuda de les forces armades es va instal·lar al país el PREC (el Procés Revolucionari en Curs) —especialment durant l'estiu de 1975, el "estiu calent"— un any durant el qual es va nacionalitzar des de la banca la cervesa, i amb uns Governs d'unitat nacional sota la vigilància de les Forces Armades.

Aquell primer Primer de Maig sota un règim democràtic després de mig segle va ser la ruptura absoluta amb les forces a l'esquerra del PS. Soares i el seu partit van ser vetats en els actes sindicals unitaris. Soares va fer un pas que seria decisiu: sortir al carrer només el PS, sense suport de més forces polítiques o sindicals. La seva primera manifestació, la de la Fuente Luminosa, va quedar en la memòria de la seva transició. “Va marcar el punt de viratge de la línia revolucionària insensata que, si no hagués estat aturada com va passar, hagués arrossegat a Portugal a l'abisme”, recordava Soares en un dels seus llibres de memòries.

Les eleccions de mesos després, van confirmar el canvi de rumb de Soares. Nova victòria del PS (35%), seguit dels partits conservadors PPD (24%) i CDS (16%) i, en quart lloc, el PC (14%). Àdhuc en minoria, Soares va formar els primers governs en solitari (1976-78).

Soares va assentar Portugal en la democràcia, la va dotar de les infraestructures bàsiques (del Servei de Salut Universal a l'entrada en la Unió Europea) i va permetre que comencessin a succeir-se governs d'un i un altre color. Va ser president de Portugal (1986-1996), eurodiputat, i es va retirar de la primera línia política després del fracàs en 2006 de la seva tercera candidatura a la presidència del país, ja amb 82 anys d'edat. Retirat dels càrrecs, no significava estar retirat de la política. Per les coses de la història, en l'últim any va veure el que havia protagonitzat 40 anys enrere, un Govern socialista gràcies al suport de comunistes clàssics i neoclàssics. Des de la seva Fundació, Soares no es va espantar, tot el contrari, li va semblar correcte. Mário Soares ha estat fins a l'últim dia l'oracle de Portugal i del socialisme, en definitiva del soarisme portuguès.