Desrefugiats?

Quan, fa un parell de dies, es va posar en contacte amb mi una periodista d’un important mitjà de comunicació per preguntar-me quina creia jo que era la paraula de l’any, vaig patir un fenomen cognitiu curiós: termes que sobrevolen els mitjans de comunicació aquestes últimes setmanes, com phubbing, youtuber, brexit o postveritat, van desaparèixer del meu cervell i, sobre totes elles, en desenes de segon, se’n va imposar una altra. Jo no vaig triar la paraula, per dir-ho així, més aviat, la paraula va venir cap a mi: refugiats.

“Un moment!”, em direu. El concurs es basa en paraules que no existien prèviament en el nostre lèxic habitual; no està pensat per a termes que ja estan inclosos en el diccionari. I “un moment!”, us diré jo. Perquè el vocable refugiats aquest any ha desenvolupat per a molts de nosaltres un enriquiment semàntic, fent servir l’argot tècnic: s’ha convertit en una càrrega de profunditat lingüística i conceptual que ens interpel·la des de múltiples perspectives.

Per remetre’ns a les imatges més recents que ens han mostrats els mitjans, qui no recorda les columnes immenses, inacabables, de famílies —diverses generacions reunides en l’èxode— per les carreteres i camins de l’opulenta i autosuficient Europa? Refugiats ens interpel·la, doncs, com a europeus. Perquè quina imatge podem continuar tenint de nosaltres mateixos com a representants d’una ciutadania suposadament exemple de les millors virtuts civils i democràtiques després de no haver fet res, més enllà de pagar a uns altres perquè continguin, a qualsevol preu, el fenomen?

Refugiats ens interpel·la també com a habitants del planeta, ja que els desplaçaments a la recerca de seguretat constitueixen, segons el parer de l’ONU i d’altres observatoris internacionals, el repte més important a què s’enfrontarà el món al llarg de la propera dècada.

Com gestionarem la crisi humanitària, social, econòmica i de seguretat que aquestes migracions massives forçades poden ocasionar constituirà una pedra de toc que potser ens permetrà reivindicar-nos com a països i organitzacions avançats i ciutadans responsables, amb capacitat d’afrontar i resoldre grans reptes col·lectius. O potser ens confirmarà com a ens passius, egoistes i sense visió global ni de futur.

Refugiats ens interpel·la també des d’una òptica individual. Refugiat és qui busca refugi. Salvant la cruel diferència respecte dels qui es veuen obligats a posar en risc la seva vida per intentar sobreviure, qui de nosaltres no busca refugi diàriament en els seus amics, la seva família, la seva llar? Tots som, en certa manera, refugiats que busquem desesperadament un lloc de recer i seguretat que ens protegeixi de la incertesa, l’estrès i l’agressivitat consubstancial a moltes de les interaccions socials de la vida quotidiana.

Les dones professionals sabem bé que transitem com a refugiades entre territoris que no són el nostre, on no sempre som benvingudes ni ben tractades, precisament perquè som percebudes com a foranes i nouvingudes. Jo em confesso, d’alguna manera, una refugiada en aquest sentit.

Avui dia, per fortuna, som desenes de milions els habitants del planeta que viatgem a altres llocs pel plaer de conèixer-los, o per establir-hi llaços comercials i professionals. Qui no ha sentit en alguna ocasió el desig d’“arribar a casa”, de deixar de sentir-se estranger, maldestre entre costums estranys?

I, si en arribar a “casa”, ja no existís? Ho heu pensat alguna vegada? Si el nostre refugi hagués desaparegut, destruït per motius naturals, polítics, econòmics o militars? Com hem d’anomenar els que s’han quedat sense refugi i el busquen en altres llocs, però no el troben i queden condemnats a un trasterrament perenne? Desrefugiats? Irrefugiats? Doncs, segurament, una d’aquestes és la paraula de l’any.

Estrella Montolío Durán és catedràtica de la Universitat de Barcelona i experta en comunicació.