Imatges que tornen a la vida

Filtracions, el poema que dona títol al llibre, ens parla d’unes filtracions ben reals, les de l’aigua que a vegades, no se sap mai com, travessa les parets i sorgeix “al racó més fosc de casa nostra”. La imatge ens transporta, sense gaire esforç, a les experiències viscudes que persisteixen en el record i que, involuntàriament, tornen una vegada i una altra perquè constitueixen peces fonamentals de la nostra identitat. Quan un poeta vol fer d’això la matèria primera dels seus textos, amb un tractament del llenguatge que evita l’artifici i subratlla el to confidencial, és quan parlem de poesia de l’experiència. Tant o més que d’exposar fets o situacions que semblen memorables al qui les evoca, del que es tracta és de suscitar en el lector l’evocació de les seves pròpies experiències. No és estrany, doncs, que en un dels poemes de Promiscuïtat (2011), el recull immediatament anterior al que ens ocupa, l’autor s’adreci al lector per advertir-lo que les seves composicions contenen “petites bombes / de rellotgeria / amb efectes retardats / que he anat amagant / en llocs estratègics”. Ni que en un altre de Suite de Gelida (2001) compari els seus poemes a les maletes que apareixen abandonades en un aeroport, ja que llegir-los comporta “la troballa inesperada d’un món / premut i encabit en una maleta de temps”. D’una manera o d’una altra, per coincidència o per simpatia, s’espera que el lector s’hi vegi reflectit.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) ha fet servir sempre la poesia, principalment, per delinear moments d’intimitat feliç i celebrar que la vida mereix ser viscuda. Amb una desena de llibres al darrere, i uns quants premis com el Palol i el Riba, sembla haver volgut donar a aquest nou conjunt un caire com de resum i balanç de l’obra feta. Els seus temes són els habituals del gènere: l’amor, sobretot; les relacions amicals, les impressions d’un viatge o d’un paisatge, la contemplació d’un quadre, l’audició d’una peça musical —val la pena remarcar el dedicat a la Metamorfosi de Richard Strauss—. I la formalització que aplica als seus textos és la mínima: línies que poden ser versos alternen amb altres que no ho són; intenta més aviat reflectir el ritme i les pauses de la parla, així com fer servir un lèxic que, per més que estigui lluny de ser vulgar, no ultrapassi la normalitat quotidiana.

El problema és que, a vegades, amb una retòrica tan restringida, el valor del poema recolza majorment en la presumpta bondat de l’experiència relatada. Llavors, el perill que hi ha és caure en la banalitat, com per exemple a L’espera, que consisteix a afirmar la il·lusió que li fa al protagonista estar a casa mentre espera que arribin uns convidats; el simple enunciat d’una emoció no és un poema. En canvi, n’hi ha de més elaborats, que saben transmetre una realitat més complexa i profunda. Remarcable és el Retrat del poeta com a artista, homenatge impressionant a Joan Vinyoli, una persistent influència en Susanna. Brindis desenvolupa en una única frase l’evolució de l’amor fins a convertir-se, arribada la maduresa d’edat, en “una cursa de fons / sense més avituallament / que el que ens puguem anar donant tu i jo”. A Pollancre compara la poesia amb el soroll del fullatge sobtadament mogut pel vent. Predominen, per sort, aquests poemes que van més enllà d’aixecar acta d’una vivència, i aconsegueixen elevar-se al terreny de la reflexió moral, que és on el lector l’està esperant.