“Evito ser previsible”

L’escriptor i periodista Lluís Llort, que signa les seves novel·les com Llort, té una immensa capacitat per descol·locar el personal. Cadascuna de les seves novel·les negres és completament diferent de les altres: “Evito ser previsible”. “Andreu Martín em va dir fa temps que, en general, quan llegeix un autor ja sap per on va, però que amb mi mai sap per on tiro, que dono uns cop de timó que no sap cap a on porten”. Quanta raó! 

No n’estiguis tan segur, la seva darrera novel·la, ens ha trencat el motlle. El sergent dels Mossos d’Esquadra Jaume Fuentes i l’agent Santi Planes investiguen l’assassinat d’un home. Una història policíaca d’allò més convencional, fins i tot sembla l’inici d’una sèrie. Però aviat fa un gir radical i ens embarca en una aventura de fugides i, encara sense respirar, ens trobem amb una orgia de sexe i mort. Tot molt ben lligat.

“Volíeu novel·la policíaca? Doncs preneu novel·la policíaca!”, fa broma l’escriptor. Llort és un bon exemple del mestissatge de gèneres negres/policíacs i, de fet, aquest és un dels reptes que es va plantejar amb No n’estiguis tan segur. “Volia fer un mostrari de tots els estereotips del gènere, des del poli bo a la femme fatale”.

A ‘No n’estiguis tan segur’, Llort suggereix que qualsevol pot ser un assassí

Hi ha confidents, infiltrats, màfies, corrupció, persecucions, venjances, sexe i molta violència, tanta que sembla que jugui a la paròdia. “Reconec la influència de Tarantino, en la seva estètica de la violència”. Un altre repte era jugar amb els personatges i els lectors. “M’invento un personatge i convenço el lector que és el protagonista, però després hi jugo: el salvo o no?”. A la novel·la apareixen tipus fantàstics: el mosso boníssim, l’agent seductor, el jove immigrant, la negra catalana, la malvadíssima política i empresària, el sicari colombià… No us encapritxeu massa amb ells perquè Llort se’ls pot carregar en qualsevol moment. Potser el repte més important per a en Llort és gaudir de l’escriptura. “El primordial és continuar passant-m’ho bé escrivint, i ho he aconseguit”. No li ha estat gens fàcil.

Lluís Llort (1966, va néixer circumstancialment a Alacant però viu a Barcelona des dels tres mesos) va començar a treballar al diari Avui (ara El Punt Avui) fa 30 anys. També es volia dedicar a la música, però un problema d’oïda el va obligar a deixar-ho córrer. El 1995 es va apuntar als contes. Un dia, el seu company de diari David Castillo el va engrescar perquè s’atrevís amb una novel·la de “sexe, drogues i rock-and-roll”: Tardor, de la qual ara només salvaria fragments. Va estar cinc anys donant voltes, d’editorial en editorial.

Maleït Montjuïc (2000), coral, “amb 30 personatges fixos i 60 de secundaris i molt humor”, li va confirmar que sí, que la novel·la era per a ell. L’humor és un factor important a les novel·les de Llort, negre, sarcàstic i salvatge, de vegades.

Amb Camaleó (2001), un thriller eròtic sobre el sexe i les diferències entre home i dona; a Trenta-dos morts i un home cansat (2004), el tema era “la violència, tractada d’una manera hiperrealista, d’una manera gairebé quirúrgica”. “Ho veiem cada dia a la televisió, amb el drama d’Alep, i seguim dinant”.

A La imperfecció de les bombolles (2009), es fica en el món del llibre des de tots els angles: editors, escriptors, periodistes, crítics… Tan provocatiu com gairebé totes les seves novel·les, però no va passar res. Cap repercussió. Tip de recórrer editorials, va tocar fons… però el va salvar un assaig de Sebastià Benassar, Pot semblar un accident. La novel·la negra i el canvi social dels Països Catalans 1999-2010 (Meteora), un llibre imprescindible per conèixer els darrers 10 anys de la novel·la negra en català. Benassar hi va incloure Llort, i això li va obrir els ulls. “A la literatura tot s’hi val, però necessito un ganxo, una pastanaga que m’arrossegui i m’aguanti la trama”. Escriuré novel·la negra”, va decidir, i va començar a publicar a la col·lecció La Negra de La Magrana.

Sota l’etiqueta negra obre una etapa molt interessant que va començar amb Si quan et donen per mort un dia tornes (2012). Per fi, el reconeixement d’un escriptor molt notable. És una novel·la iniciàtica: un noi fuig de casa i el que és una gamberrada d’adolescent es converteix en un viatge a l’infern: droga, violència, crim, presó…

Herències col·laterals (2014), sobre la venjança, la cobdícia, la violació i els maltractaments, es mou, com diu Llort, per “petits motorets”, les històries de dos famílies que s’entrecreuen. “Volia escriure sobre vells, vells amb mala llet”. Encara que tracta de temes durs, és potser la més divertida de les seves novel·les, amb un personatge inoblidable: la incombustible centenària Francesca Puigmajor.

Sota l’asfalt (2015) és una bogeria, una nit de paranoia i deliri al metro de Barcelona, sense que el lector sàpiga ben bé què està passant. Amb un ritme frenètic. “Hi passa de tot, com a After Hours, de Martin Scorsese. És com si el protagonista portés una càmera subjectiva i tot ho veiéssim a través dels seus ulls”. Sota l’asfalt recorre una mica el món al·lucinant de John Franklin Bardin. No n’estiguis tan segur és un bon exemple de la narrativa negra de Llort: sorpreses, paranys, humor, sexe, violència, referències cinematogràfiques, finals ambigus, sensació d’irrealitat, paròdies, sense forçar la crítica social directa però convencent-nos que qualsevol pot ser un assassí.