Bons malsons

Guanyar un premi literari sovint és la culminació al treball de molts anys, i a una enorme dosi d’il·lusió i de somni, encara que aquella obra amb què l’assoleixes abordi un terrible malson.

El premi Gran Angular de novel·la juvenil va recaure per segona vegada en les mans d’Anna Manso —escriptora de consolidada trajectòria— amb Allò de l’avi, una obra que tracta un cas tan mediàtic i, encara actual, com és el de Fèlix Millet, presentat aquí amb un cognom fictici. Com que qui més qui menys coneix el tema, l’autora opta per donar la veu i el protagonisme a un net seu i el situa en el seu escenari íntim i quotidià. El personatge fa un flashback tot focalitzant l’atenció en com era la seva vida abans d’esclatar el cas i en què es converteix una vegada aquest terrible malson el comença a perseguir. “Allò de l’avi ha sigut tan salvatge que he de fer esforços per recordar com era la meva vida d’abans”, diu el protagonista en un moment determinat de la novel·la.

L’obra pot resultar previsible, però el més destacable no és la preparació del lector per tal d’arribar a un desenllaç sorprenent, sinó assistir a la manera com els fets capgiren els sentiments, l’actitud i l’univers d’un net estretament lligat a un avi que ha estat considerat un presumpte malversador. El protagonista es presenta com un jove al qual, especialment l’avi, se li concedeixen tots els desitjos, i demostra amb actituds i fets la seva prepotència sobretot amb amics i companys d’institut. A partir dels fets coneguts, passa de rei del corral a esdevenir l’ase dels cops, un ésser insignificant i vulnerable. En un principi, ell observa amb incredulitat uns fets que li capgiren la vida, i de mica en mica va analitzant la forma d’actuar del seu avi, que se li va desmuntant com a personatge en el qual confiava. El treball de l’autora és minuciós en la psicologia i els sentiments del protagonista i la seva veu arriba com una confidència necessària que colpeix l’ànima del lector, molt més que el foc d’encenalls en què s’està convertint el cas.

El darrer premi Ramon Muntaner de narrativa juvenil va recaure en Herba negra, una obra bastida a quatre mans per Salvador Macip —autor també de llarga trajectòria— i Ricard Ruiz Garzón —amb trajectòria consolidada en crítica i divulgació literària, i prometedora en creació literària, amb la sèrie juvenil Guardians de Somnis.

A Herba negra s’aborda un malson terrible, que va molt més enllà de la intimitat d’un personatge o d’una família, i que té la intenció d’esdevenir universal per canviar el curs de tota la humanitat. Inspirant-se en alguns dels grans clàssics de la ciència-ficció de caire apocalíptic, com ara el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, o bé El dia dels trífids, de John Wyndham, els autors centren l’atenció en tres joves que es veuen involucrats en la lluita contra una mena de secta que vol colonitzar el planeta amb el cultiu de la fada, una planta invasora que pot arribar a desenvolupar-se fins i tot al desert. Tot i l’ambició universal de la secta, tota l’acció de la novel·la se situa en punts reals de la geografia catalana.

El treball psicològic sobre els protagonistes, en aquest cas, també és destacable, especialment perquè aquests sovint es veuen trastornats pels efectes de la planta, que a estones els anul·la la personalitat i els canvia l’actitud. Però allò que captivarà i absorbirà l’atenció del lector serà la confrontació creixent i constant entre protagonistes i adversaris, el ritme trepidant i unes situacions desenfrenades, de vegades fins i tot hilarants.

Com passa en moltes narracions del gènere, algunes escenes de la novel·la poden resultar inversemblants, però el frec a frec continuat i la tensió mantinguda de cap a cap de l’obra s’emporten per davant, clarament, algunes impressions momentànies.