Llengua i contorsionisme constitucional

Sonen campanes de distensió i diàleg. No sembla però que hi hagi acord en els termes d’aquest diàleg, ni tan sols en els punts de partida, però sí que s’ha deixat caure que des del govern del PP s’estaria disposat a fer alguna mena de “gest” en favor de la llengua catalana, una expressió que, com a gest, sempre temo que no es tracti d’una bona botifarra, aquella ben sonora, amb el palmell d’una mà contra el sec del braç contrari en trajectòria horitzontal i angle minvant, segons la intensitat que hi doni cadascú.

La sensibilitat d’un estat respecte de la seva diversitat no es marca per una política de gestos, entenent per gestos, ara, el que serien simples deferències. Cap estat de dret, tampoc l’espanyol, hauria de concebre aspectes essencials de la seva definició com un placebo útil per aplacar altres reivindicacions, una mica dient “aviam què podem fer per aquesta banda, a veure si cola”. Estant com estan les coses, el problema ja no és quin gest podria fer l’estat en favor de la llengua catalana a fi de destesar la situació i evitar el xoc de trens, sinó el fet d’entendre que calgui fer gestos, tenir consideracions que sempre acaben sent sospitoses d’impostura.

Per començar, l’únic gest mínimament creïble en favor del reconeixement del multilingüisme a Espanya hauria de ser la demolició de l’article 3 de la Constitució (val a dir que aquestes línies es redacten en dia 6 de desembre) i la seva substitució per un articulat més d’acord amb els nous temps. La ponència constitucional de 1978 va fonamentar el redactat actual en la pròpia tradició espanyola i en el dret comparat europeu, antecedents suficients per avalar el monolingüisme oficial i llegar el reconeixement de la resta de llengües al que decidissin les comunitats autònomes. Com ja vam indicar en un article precedent (“De política lingüística bolivariana”), qualsevol país llatinoamericà gaudeix, avui dia, d’un redactat més generós.

Per continuar amb les propostes, els promotors de la gestualitat lingüística podrien anar als diaris de sessions del Congrés i repescar algunes de les esmenes que es van fer al text constitucional en el tràmit parlamentari i que van quedar esclafades pel corró de la majoria. En l’esmena 105, per exemple, Ramon Trias Fargas va defensar l’oficialitat automàtica de totes les “llengües nacionals” en els seus territoris respectius (proposta que duria la cooficialitat allà on els parlaments autonòmics blinden el monolingüisme), mentre que en la 106 tots els grups nacionalistes, a més dels diputats Martín Toval (PSC) i Solé Tura (PSUC), van defensar el deure dels ciutadans de conèixer, també, la llengua cooficial del seu territori. Resultat de la tramitació? 278 vots en contra, 20 vots a favor i 13 abstencions. Anys a venir, el Tribunal Constitucional s’encarregaria de dissipar dubtes: “No existe un deber constitucional de conocimiento de una lengua cooficial” (1986).

I per acabar, si encara queda marge per a la gestualitat, és imprescindible que, en el terreny lingüístic, es fulmini el vistiplau amb què l’estat, per mitjà de l’article 145.2, tutela els acords entre comunitats autònomes. Espanya és un estat descentralitzat, sí, però qualsevol gestió comuna en diverses comunitats autònomes ha de passar necessàriament pel Congrés dels Diputats, cosa que equival a haver de demanar permís si es pretén regular conjuntament, en les quatre autonomies implicades, tot allò que tingui a veure amb la llengua. La unitat de la llengua és senzillament una bromera mentre la legislació vigent, amb la Constitució al capdavant, permeti l’esquarterament de les polítiques lingüístiques d’acord amb els interessos particulars de cada territori.

Fer gestos és alguna cosa més que un monarca desitjant bones festes amb una coda en quatre llengües. L’autèntic gest no hauria de ser un gest, ni un posat, sinó una actitud, un replantejament de soca-rel que modifiqui els tres pilars del reconeixement lingüístic: la condició d’Espanya com a estat multilingüe, la igualtat dels parlants pel que fa a drets i deures, i la garantia d’unitat per a les diverses llengües. Falta veure, però, si no estem demanant a l’estat que, en lloc de gestos, faci una autèntica contorsió.