El Lliure renova els seus vots amb el públic i l’art

“Són molt bons records, dir-ne només un seria injust”. Té tota la raó l'espectador que ha deixat aquest missatge penjat a la sala disposada al Lliure de Montjuïc per recollir els records del públic amb motiu dels 40 anys del col·lectiu. Hi ha uns altres de molt bonics que empaperen les parets. Uns han arribat via e-mail, uns altres els col·locaven aquest divendres a la nit mateix, divertits i emocionats, els espectadors de la funció d'estrena de Les noces de Fígaro, l'espectacle històric del Lliure (muntat el 1989 per Fabià Puigserver) que s'ha escollit —remuntat per Lluís Homar— per celebrar l'aniversari. Algú va escriure en un paperet blau: “A Moscou!”, un missatge txekhovià que anima a seguir endavant, malgrat tot.

Va ser un dia d'intenses emocions, des de l'inici, amb l'huracà de records provocat pel programa que va fer en directe Catalunya Ràdio des del Lliure de Gràcia, conduït per Mònica Terribas, i que va congregar moltíssims protagonistes, grans i petits, de la història del col·lectiu. Després, poc abans de l'estrena a Montjuïc es palpava una emoció especialíssima. Anava arribant-hi gent com si els 40 anys obrissin de bat a bat les portes de la memòria: Imma Colomer (mirant-la de reüll era la Venus de La Bella Helena), Fermí Reixach (el Titus de Titus Andrònic), Quim Lecina (el mateix Strindberg de La nit dels tribades), Toni Sevilla (el mateix capità Soleoni buscant batre's en duel de Les tres germanes)... Xavi Clot, les més famoses llums del Lliure, explicava que s'ha jubilat, com també un altre històric, Domènec Reixach.

Lluís Pasqual va pronunciar el brindis, dedicant-lo “als vius i als morts”

S'accedia a la sala a través d'un emotiu joc de projeccions que era com travessar el mateix jardí dels cirerers.

A la mitja hora de representació una espectadora va patir una indisposició, provocant alarma a la platea. Es va demanar un metge (finalment l'espectadora va poder sortir pel seu propi peu) i es va aturar la funció durant uns deu minuts, en els quals els actors van abandonar l'escenari. Després es va reprendre l'obra en el mateix punt.

Després de la funció, rebuda amb grans aplaudiments, Homar va dir unes paraules des de l'escenari, amb roses grogues en record de Puigserver. Després ha arribat la cerimònia de l'aniversari, al vestíbul, que ha inclòs el preceptiu pastís les espelmes del qual han bufat Pasqual, Homar, Lecina, Colomer, Sevilla i altres històrics del Lliure. S'ha interpretat en directe la famosa melodia de Papageno de La flauta màgica, que substitueix els timbres al Lliure, i s'ha escoltat la veu de la recordada Anna Lizaran. Després Mònica López, l'única actriu present en els dos muntatges de Les noces de Fígaro, ha convidat a cantar l'aniversari feliç.

Prèviament havia tingut lloc un dels moments més emotius de l'emotiva jornada, quan Lluís Pasqual va pronunciar el brindis, dedicant-lo “als vius i als morts”. Pasqual ha recordat com un mateix dia, el 2 de desembre de 1976, el Teatre Lliure va obrir per primera vegada les seves portes. Va voler felicitar “i sobretot donar les gràcies” a “totes les persones que han fet possible que el Lliure arribés fins a aquí”. Va felicitar i va agrair “als diferents equips de la casa, a les institucions públiques, als companys d'aquest ofici i especialment als espectadors”. Va esmentar Fabià Puigserver i Josep Montanyès, els dos directors del Lliure que ja no hi són. I va dir coses molt belles: que l'esperit del Lliure és una qüestió de fe; que la imaginació no pot envellir. I que els 40 anys han de servir al Lliure per estar més atents que mai a les noves realitats de la societat i emmirallar-s'hi per portar-les a l'escenari “convertides en poesia”. Va subratllar Pasqual que aquest ha estat l'objectiu del Lliure aquests quaranta anys i ho torna a ser, renovat, en un nou camí de sortida per continuar fent “un teatre d'art per a tots”. Va acabar amb un “Llarga vida al Teatre Lliure!”

A Moscou, a Moscou!