Debut contundent

A Pizzoli, un remot poblet dels Abruços, molt a prop de L’Aquila, tristament cèlebre pel terratrèmol del 2009, hi va viure Natalia Ginzburg (1916-1991) entre 1940 i 1943. La militància antifeixista d’ella i el seu marit, Leone, els hi va portar desterrats. El matrimoni, amb dos fills petits, hi va tenir allà una tercera filla. La tardor de 1944, Ginzburg va publicar un article, que més endavant va encapçalar el recull Les petites virtuts (1962), en què afirmava que “aquella va ser la millor època de la meva vida, i només ara que ha passat per sempre, només ara, ho sé”. Probablement es trobava encara sota l’impacte de la mort de Leone, pocs mesos abans, a causa de les tortures a què el van sotmetre els nazis a Roma.

Però a El camí que porta a ciutat, la novel·la que va començar a escriure a Pizzoli el 1941 i que es va publicar l’any següent, no hi trobem cap felicitat familiar ni sentimental, tot i estar ambientada a Pizzoli. Aquest debut editorial de Ginzbug, fins aleshores autora només d’alguns relats breus, és una obra aspra i eixuta, gairebé existencialista per la duresa amb què es tracten els personatges i les relacions que estableixen entre ells. El final de l’adolescència de Delia, la jove narradora, està marcat pel contrast entre poble i ciutat, entre llibertat i opressió, entre amors callats i relacions interessades. Les il·lusions, en el context de la Itàlia feixista i rural, són de poca volada, i el pes del convencionalisme i la comoditat quotidiana s’imposa sobre gairebé tot i tothom.

El relat de Ginzburg, concís, gens sinuós, és d’una contundència aclaparadora. Delia no està per gaires romanços, tot i que no sap ben bé cap on va. Vol i dol, com gairebé tots els personatges, i la seva veu narrativa està molt ben trobada. La família, els amics i els amants que giren entorn d’ella són retratats amb pinzellades escasses i precises, i la traducció d’Alba Dedeu ens ho reporta sense entrebancs. La novel·la es llegeix en un sospir i, en acabat, fa l’enganyós efecte que se’ns ha explicat de pressa una bona història que potser hauria donat per a un tom més gruixut. Però, de fet, la deixa amarga que queda a la memòria del lector convida a tornar enrere, a rellegir o recordar pàgines i detalls que potser han passat desapercebuts.

A pesar que els escriptors no solen ser els més indicats per parlar de la seva pròpia obra, val la pena tenir en compte el que declara Ginzburg al prefaci del volum en què, el 1964, va reunir aquesta i les quatre novel·les breus següents: “Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada”. I justament és això el que va aconseguir, així com reflectir els “vincles d’amor i d’odi que em lligaven a aquell poble”, un sentiment contradictori que només va descobrir en haver enllestit la novel·la. Camí de la ciutat, o, tornant-ne, camí del poble, Ginzburg ens hi parla, sense edulcoracions i també sense tremendismes, de com una noia entra en l’edat adulta en una societat tradicional sotmesa a un règim polític autoritari. La distància que estableix amb tots els personatges dificulta l’empatia total amb cap d’ells, i alhora ajuda a entendre’ls en la seva complexitat i amb les seves contradiccions. No és un mèrit escàs, i menys per a una primera novel·la.

Hem de celebrar que aquest llibre tan pulcrament editat enceti la publicació per Edicions de la Ela Geminada del cicle complet dels Cinque romanzi brevi, oportuna reivindicació d’una escriptora que ha anat guanyant prestigi amb el pas del temps.