“El sector de la música està abandonat”

Dilluns que ve, l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) celebrarà la gala de lliurament dels seus guardons anuals en la seva XIV edició, es podria dir que és l'equivalent dels Gaudí cinematogràfics. Amb quaranta anys d'història, l'ARC no ha aconseguit encara un dels seus principals objectius, en boca del seu president, Jordi Gratacós (Figueres, 1957): "Aconseguir que les administracions legislin perquè el sector s'ordeni de manera racional i la pràctica de la música i la mateixa música deixin de ser alguna cosa addicional que sobreviu per si mateixa, abandonada". En aquest sentit, la presentació properament d'un Pla Integral de la Música, elaborat per tot el sector, es perfila com l'eina necessària per emplaçar l'Administració a intervenir-hi.

"En aquest país hem passat d'un sector mal ordenat per la dictadura franquista al voltant d'un sindicat de Toreros i Artistes a estar completament desordenat. L'arribada de la democràcia només va servir per desmuntar el poc que hi havia sense construir res nou". Gratacós creu que l'ús de la música com a reclam festiu i gratuït va determinar el present: "Recordem Tierno Galván i la seva crida a la festa. Doncs encara estem de festa i el sector, desgovernat, s'ha hagut d'enfrontar als canvis tecnològics i a la crisi econòmica trampejant de mala manera". Segons Gratacós, "tenim un públic que ha estat poc format musicalment a les escoles, no particularment curiós i ara sense diners, resultat?, concentració de la despesa en els festivals i grans concerts. La resta de l'oferta passa desapercebuda i la classe mitjana dels músics va desaparèixer fa anys. A Espanya un músic només pot ser dues coses: una estrella o un perfecte desconegut que amb prou feines sobreviu ", remata.

Gratacós indica com a solució polítiques reguladores per part de l'Administració, "és que això és un desgavell en el qual ni tan sols es planteja una Formació Professional per a tècnics de llums o so, o formació de mànagers o editors: no obstant això hi ha màsters de gestió cultural, teulada sense parets. S'ha d'aclarir la situació de les sales de concerts, la política d'espectacles, la política fiscal, evitar que el sector hagi de bregar amb infinitat d'administracions, que la música que es mou per la xarxa acabi beneficiant per sobre de tot les operadores de telefonia que no la paguen; en fi, pautes perquè sapiguem en quina situació ens trobem i que no tot sigui campi qui pugui. I necessitem ràdios musicals públiques". Per proposar solucions és a punt de presentar-se un Pla Integral de la Música que serveixi com a base perquè el Parlament de Catalunya aprovi una Llei de la Música que ordeni el sector: "Tenim molt a prop l'exemple, Jack Lang va proposar a França una sèrie de lleis que han permès no només que els músics siguin considerats treballadors i es generi mercat, sinó que l'Estat recapti més per l'activitat musical". Com a conclusió Gratacós defensa una llei de mecenatge que no afavoreixi els més poderosos "i que les grans firmes desgravin més com més petit sigui el patrocinat. En cas contrari només guanyaran els més forts, els qui menys urgències tenen".

Mentrestant, Gratacós espera que el mateix sector perdi un cert complex d'inferioritat en relació a altres sectors culturals: "Molts professionals de la música que no són artistes no tenen estudis específics, ja que, a més de no existir, potser van començar per casualitat i es van anar ficant en el negoci de forma intuïtiva. Ens falta noció d'empresariat i a la indústria li han faltat reflexos per adaptar-se al canvi tecnològic que s'aproximava". Preguntat per si veu amb optimisme el futur, Gratacós respon "no tenim cap més remei. Espero que per fi es vegi que malgrat que sempre hi haurà música, no sempre aquesta beneficiarà degudament el país que la produeix".