Crònica d’una desaparició

El primer missatge és de la meva cap, que també viu enganxada al mòbil:

— Enviat a un whats de mares: ha desaparegut una menor de 16 anys. No sé si és veritat.

Poc després li diuen que hauria marxat voluntàriament. Si és així, li explico, la trobaran aviat. En la majoria de denúncies per desaparició (3.553 casos a l'any a Catalunya) la persona torna com a molt en quatre dies (75%). Són les 21.42. Li proposo que deixem passar un temps prudencial per veure si torna a casa, que seria el més lògic. Seguim xatejant una mica més i pactem: si la Martina no apareix aquesta nit, ho mirem.

No han passat ni 10 minuts, que el meu mòbil torna a sonar.

— M'acaben de passar això: Martina Alemany, de 16 anys. Desapareguda avui a Barcelona.

En aquest cas és un amic que viu a Madrid. Gairebé alhora, una altra persona del meu cercle vital, que res té a veure amb les dues anteriors, també m'escriu sobre la desaparició de la Martina.

Començo a inquietar-me i faig algunes gestions. El missatge m’ha arribat per vies massa diferents. Tots tenim molt present la Diana Quer, a Galícia. Confirmo que la Martina ha desaparegut (a vegades són rumors falsos) i sembla que és voluntari. Escric a la meva cap per explicar-li. A les 22.05, ens reafirmem a posposar-ho per l'endemà. Paral·lelament, busco a Twitter i trobo un missatge del tiet de la menor de les 21.36 que demana ajuda. El repiulo.

En una redacció es treballa, es perd el temps, es discuteix, es riu, es plora... Fins i tot es fan altres coses que diuen recordar els que ja tenen més de 50. Jo d'això no en sé res, però és clar que tots ens coneixem, en alguns casos més del que ens agradaria. Intueixo que la meva cap no s'ha quedat tranquil·la sabent que una adolescent està desapareguda i que la seva família demana ajuda per trobar-la... A les 23.02 hi torna: no sembla que l'hagin trobat, em diu. Debatem i acordem per tercera vegada deixar-ho per l'endemà al matí.

Cinc minuts després, els Mossos publiquen aquesta piulada: "Estem fent gestions d'investigació per localitzar Martina Alemany Casas després que els seus pares hagin denunciat avui la seva desaparició". M’ho miro de reüll. I miro de reüll també el mòbil. No falla, a les 23.47 torna a sonar. La meva cap també ha vist la piulada:

— Hem pensat que cal donar alguna cosa. Hi estàs d'acord?

Convenim que redactarem una peça breu, sense massa detalls, amb la foto de la menor. La prioritat és ajudar a buscar l'adolescent. A les 00.10 publiquem la informació, amb falta d'ortografia inclosa, que caça de nou la meva omnipresent cap virtual.

Així neix la notícia de la desaparició de la Martina.

L'endemà (8.34!), amb la menor encara desapareguda, el meu Whatsapp torna a vibrar: "Prioritat total per a qualsevol novetat rellevant". Les ràdios ja obren amb el cas. I la televisió també surt a l'arena mediàtica: la mare de la menor explica a TV3 que han trobat una carta de la seva filla a la bústia, i dóna altres detalls personals. Recollim la troballa de la carta i ometem la resta. Alhora, els Mossos convoquen una roda de premsa.

"Què té aquest cas de diferent de la resta? Res", afirma l'intendent portaveu dels Mossos, Xavier Porcuna, que explica que es denuncia la desaparició de quatre menors al dia a Catalunya. El 99,9% apareix. Però tots sabem que sí que és diferent. La capacitat de la família per moure-ho a les xarxes socials i portar-ho als mitjans ha convertit la desaparició voluntària d'una adolescent de 16 anys en el tema del dia.

A l'ascensor, entrant a la redacció, una companya em pregunta per l'última hora del cas. També em truca un amic de Tarragona. Fins i tot el becari estrella, embolicat amb mil temes, té un minut per interessar-s'hi. Tots volen saber què passa amb la Martina. La notícia és de les més vistes al web.

De vegades m'agrada somiar que sóc europea i que arribo a casa a les set de la tarda. Aquest dimarts ho faig. Escric de pressa l'edició pel paper. Gairebé he acabat. Palpo la llibertat amb la punta dels dits, fins que a les 19.36 veig una piulada dels Mossos: "Localitzada a Sant Sebastià Martina Alemany Casas en bon estat de salut. Gràcies Ertzaintza!!!". Les xarxes i els mitjans han servit perquè una dona reconegui la Martina en un centre comercial i avisi.

Ara la família que es va valer de les xarxes i els mitjans demana que s'esborri la fotografia de la jove. Sembla una mica inútil: només la piulada del seu oncle va tenir més de 6.000 retuits, i el post de la seva mare a Facebook es va compartir més de 50.000 vegades, sense tenir en compte els milers de xats de Whatsapp a través dels quals es va distribuir el missatge de la seva desaparició amb la imatge. També hi ha queixes pel "circ" mediàtic, la vulneració de drets i el tracte preferencial del cas respecte d’altres desaparicions.

Hauria de ser la Martina una excepció o la norma? Hem de crear un protocol per sistematitzar com tractar les desaparicions? Han de fer-ho també els Mossos? Diu el periodista Martin Caparrós que cal escriure contra el públic. Cal fer-ho també contra una família que demana auxili?