Albert Serra: “En política, els malignes són molt sofisticats, no són mediocres”

Albert Serra estrena La mort de Lluís XIV, molt ben acollit a Canes i per la crítica. A més, Serra ha rebut el premi Jean Vigo, que, segons diuen les bases, vol assenyalar un autor amb futur, descobrir amb ell una passió i un do. El Vigo és una aposta. Com les que fa persistentment Serra amb el seu cinema, absolutament personal, d’indagació, que no copia.

Pregunta. Quin tipus d’experiència proposa a l’espectador del seu cinema?

Resposta. M’agrada molt comparar-ho amb la literatura. A ningú se li acut fer veure que ha llegit un llibre sense haver-lo llegit. I ningú que realment vulgui assimilar el contingut pot, per més intel·ligent que sigui, llegir-lo sense passar les hores que demana fer-ho. L’assimilació exigeix això. I les meves pel·lícules també demanen aquest temps. Hi has de posar el temps i la concentració que et demanen. El que no pots pretendre és tenir el coneixement del film sense aquesta experiència, perquè està ple de petits detalls, de petites coses. Per exemple, la gent avui està poc dotada i és insensible a l'hora d'apreciar els diàlegs. El cervell de la gent està tan formatat per productes audiovisuals on la paraula té un paper complementari de la imatge... que escoltar un diàleg amb un lleuger component poètic, de contrapunt, irònic sobre la ficció mateixa els resulta molt difícil. Fins i tot a La mort de Lluís XIV els breus diàlegs són molt rellevants. Però, és clar, els diàlegs no tenen cap interès en el 99% de les pel·lícules i per això l’espectador en té una experiència més feble.

P. Acostuma a treballar amb actors no professionals. Però ara ho ha fet amb Jean-Pierre Léaud.

R. Treballo amb la persona, l’actor –que és la persona vanitosament conscient de ser filmada–, i el personatge. Treballo un 33% amb la persona, un 33% amb l'actor i un 33% amb el personatge. La majoria de directors treballen el cent per cent amb el personatge. Algun director brechtià pot treballar principalment amb l’actor. No és que prediqui treballar amb actors no professionals, però simplement em demano quin tant per cent del saber tècnic d’un actor incideix en la qualitat de la pel·lícula quan hi ha coses molt més importants, com la fotogènia en un sentit ampli, la personalitat, que magnetitzen la càmera i fascinen l’espectador? Si això no demana aquest saber tècnic, quina raó hi ha per triar actors professionals. Jo els trio per afinitat personal, qualitat humana, alçada espiritual, originalitat de caràcter, per la seva gestualitat... i per això no cal haver fet cap carrera. Aquest és el tema. La qualitat interpretativa està determinada en un 80% abans de començar, en el càsting i les condicions psicològiques. Sobretot al cinema. En teatre és diferent. L’espectador veu tot l’escenari i allí sí que hi ha una gramàtica per imposar una sèrie d’emocions que es deriven de l’actor. Però al cinema, amb una càmera que l’observa entomològicament, crec que la tècnica de l'actor està absolutament sobrevalorada i incideix de manera molt minsa, per no dir nul·la, en la qualitat final del film. Que d’això se’n faci una indústria, un protocol vanitós a les manifestacions d’aquesta indústria, ho trobo excessiu.

Tinc un compromís amb plantejaments estètics que suposa un compromís ètic”

P. Es penedeix d’haver manifestat que els actors professionals haurien d’estar tancats a Guantánamo?

R. Penedit... no, home no. Un amic l’endemà em va dir: 'Albert, ahir et vas passar molt, pobra gent de Guantánamo...' Com vols que estigui penedit? Em sap greu per a ells, per als de Guantánamo. Tot es treu de context. El discurs anava amb la idea de destacar el valor d'altres feines de la indústria, també molt importants. Jo donava un premi als muntadors. Va ser polèmic, però va haver-hi gent que va aplaudir. Què som els altres, comparses dels actors? Perquè després ni es presenten a saludar a la festa de la indústria, on hi és tothom. Els mateixos agents de premsa, tots, et diran que treballar amb actors és horrible.

P. En el rodatge de La mort de Lluís XIV, i en d’altres, fa servir tres càmeres. Això vol dir molta feina de muntatge.

R. Tinc una metodologia molt precisa amb el muntatge. Dubto que ningú pugui fer-ho millor al planeta Terra. Munto totes les escenes de la pel·lícula i cada escena la intento muntar amb el millor que té dins. De vegades és un diàleg. De vegades, un pla, una mirada, una atmosfera. No treballo amb un sentit prèviament establert. Això mata la creativitat.

P. Léaud ha explicat que va treballar molt estudiant monòlegs per al rodatge i que després van saltar per fer un film, que li agrada molt, amb el silenci.

R. Ningú no li va demanar que es memoritzés els diàlegs. Va agafar un guió que era per presentar a unes ajudes a França. Si ell com a teràpia en tant que actor i per sentir-se segur es va dedicar a memoritzar diàlegs és decisió seva. Hi estic a favor perquè li donava coneixement del personatge, però no l'hi vaig demanar. Jo prefereixo la incomunicació i la innocència, però si a ell li ha servit, perfecte.

P. Com treballa el muntatge?

R. Durant el rodatge no utilitzem el monitor, no veig cap imatge llevat si m’avisen d’un problema tècnic. Les veig a l’hora del muntatge. Vam rodar setze dies a França i quatre a Portugal. Al muntatge hi vam dedicar vuit mesos, amb tres muntadors i tres ordinadors. Treballo amb la intuïció. La intuïció és el do més gran que hi ha en les feines artístiques. Hi ha gent que en té per als negocis, d'altres per a l’estètica... Tot es basa en la intuïció. Potser sense ella arribaríem al mateix lloc, a còpia de treballar i perdre molt de temps. És com als escacs. Les màquines analitzen 50.000 milions de variants. El bon jugador, amb la intuïció, automàticament les descarta totes menys tres. És una discriminació negativa. La intuïció es basa a descartar moltes coses. Per això em sorprèn que en una pel·lícula hi deixin una cosa horrible en el muntatge acabat. Que no hagis pogut posar una cosa meravellosa perquè no la tens ho entenc. Però és incomprensible que hi posis coses horribles. I això passa a moltes pel·lícules.

P. La mort de Lluís XIV plàsticament té una bellesa quasi acadèmica i arriba l’escena final de l’autòpsia que la trenca.

R. Hi ha gent que em diu que els budells que treuen semblen botifarres. Uns ignorants. Has vist mai uns budells de veritat per comparar-ho? El tècnic extremadament professional que em va fer el cadàver hi va posar el mínim detall. Creus que aquest paio va agafar botifarres?

P. Ara hem parlat del final del film. És dels que protesten quan es fan espòilers? Li sembla raonable el tabú de l'espòiler?

R. Sí. El que passa és que aquesta gent que ho diu es basa en productes infectes, on el final és el tot de l’obra, i l’únic que saben fer és anar introduint sorpreses narratives. Però fins i tot en una pel·lícula com la meva, on això no té tanta importància o en té molt poca... com menys informació tinguis més lliure ets d’anar-hi amb idees preconcebudes, que sempre hi seran, i fixar-te en el que t’està oferint en temps real i que per això ha estat pensada.

P. Prepara un film sobre el món de l’art.

R. Una ficció que parla d’un artista jove en el món de l’art contemporani. La barreja del que és grotesc amb el que és seriós, de l'èxit i el fracàs, la honestedat i el cinisme...Tot el que envolta l’art contemporani i el rol de l’artista i de l’art en la societat actual.

P. En algunes performances i instal·lacions sembla que hi ha més art en els quatre folis on l’artista explica l’obra que no pas en l’obra mateixa.

R. És més complex que això i aquesta és la gràcia de l’art contemporani. Això que diu pot ser veritat com a idea, però sempre hi ha un matís a l’obra que fa que no en puguis estar segur del tot. La gràcia de l’art contemporani és que des del punt de vista del judici de valor és molt difícil estar segur d’alguna cosa. I per això hi ha aquesta inflació d’artistes i d’obres. Que tenen uns consumidors. Trobo que és un dels camps, juntament amb el de la política, més complexos avui en dia. Les nostres idees caduques volen tenir la veritat.. però els a prioris ja no serveixen. La pel·lícula vol anar al fons de la complexitat de l’art contemporani.. Es titula I’m an artist perquè hi ha una pregunta essencial: què t’investeix com a artista? Tu mateix, els altres, un consens crític, un saber fer tècnic, ser un professional de l'art...?

P. I quina és la complexitat de la política?

R. El perill és que els malignes no són mediocres. Són gent ràpida, llesta i s’aprofita de la mediocritat general. Fer front a aquesta gent demana una oposició més ràpida. L’alentiment de processos fa que quan s’ha fet la llei ja tenen la manera d’esquivar-la. La malignitat avui és molt sofisticada i la manera d’oposar-s’hi des de la bondat i el consens està condemnada a perdre, i a malmetre el bé comú. També s’ha de sofisticar. Com pot ser que la Unió Europea no sàpiga com fer pagar impostos a Apple, Facebook, Amazon, Google, Starbucks, etcètera? Que tothom pagui impostos i aquesta gent, no. No és una comèdia això? La gran Unió Europea té un Barroso que se’n va i es fica a Goldman Sachs. El president, de Luxemburg, rebaixava impostos a les grans societats. Home, refiar-se que aquesta gent crearà aquesta Unió Europea culturalista i agermanada, aquesta utopia, de la qual jo estic a favor... és impossible. I d’ací ve l’actual desgavell. Personalment, considero la Unió Europea un terrible fracàs econòmic, fins i tot un nen petit sap, per exemple, que una moneda comuna exigeix polítiques fiscals comunes.

P. Es considera un director de culte?

R. Sí. No genero un aprovació total, però sí una mena d’adhesió incondicional o cega d’una part de la crítica i dels aficionats. Per un costat estètic, però també ètic, per seguir una trajectòria fins al final. Tinc un compromís amb uns plantejaments estètics que suposa un compromís ètic. La meva proposta no està basada en cap tradició, no vol copiar ningú, no vol provocar per provocar... tot té una raó de ser dins de l’obra, amb desequilibris, errors... Però amb aquest procés de treball hipercrític sobre el que he filmat, per exemple al muntatge, un procés contra mi mateix, no pot ser que no surti una obra amb un compromís total amb les formes.