La dignitat d’un artista

No és fàcil, ni difícil, explicar quina va ser la professió d’Ivan Tubau, mort fa uns dies a Barcelona. En els últims anys podria dir-se que era catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenyava l'assignatura de Periodisme Cultural. Dir això, però, només això, seria falsejar la realitat d'un personatge fascinant i polifacètic. Ivan va ser més coses, moltes més.

El vaig conèixer fa moltíssims anys, més de cinquanta, fent caricatures als clients del Monza, una cafeteria de la Rambla de Catalunya. A un amic i a mi pretenia cobrar-nos cent pessetes per cada dibuix, li vam dir que ni parlar-ne, i va anar rebaixant. Al final vam acabar fent xerrameca i bromes. Era molt simpàtic. Al cap de poques setmanes el vaig veure actuar en una obra de teatre, crec que a l’Alexis o el Candilejas, tots dos molt propers al Monza. Qui era aquell paio tan peculiar que sabia fer tantes coses? A partir d'aquí me’l vaig anar trobant per la vida. Jo el coneixia, ell a mi, no. Ens vam fer amics molt més tard.

Ivan tenia una impressionant presència física. Alt, guapo, apareixia sempre amb l'elegància desmanegada de l'anarquista accidental, però, alhora, amb aires de cavaller ben educat. Amb el seu mig somriure encantava, i pretenia encantar, les dones, i així convèncer els homes. Quan s'irritava, cosa que no era infreqüent, el seu rostre s'enduria, passava a ser una altra persona, la ira li canviava la cara. En aquests canvis se li notava la faceta d'actor. Llavors era temible, d'agulló verinós, gairebé sempre precís… i exagerat. Vestia com un dandi perquè n'era un, no podia evitar-ho. I no podia evitar-ho perquè era essencialment un artista. Aquesta va ser la seva íntima vocació, el seu temperament, la seva passió vital. Burocràticament professor d'universitat, l'ànima d'artista.

Aquesta vessant la va desplegar al llarg de tota la seva vida. No va ser, però, com de vegades aparentava, bohemi i caòtic. A la seva manera, va ser un home d'ordre. Llegia, estudiava, escrivia, complia horaris, s'interessava per tot i era persona de cultura sòlida, coneixia bé la literatura, l'art i el pensament. Per començar, era doctor en Filologia Francesa. De petit, per raons polítiques familiars –la seva àvia va ser fundadora del PSUC, el seu pare anarquista–, va residir i va cursar estudis a França. Parlava i escrivia perfectament en castellà, català i francès. Era un obsessiu perfeccionista en cadascuna d'aquestes llengües.

La vida d’Ivan s'ha allargat fins als 79 anys. En aquest llarg període de temps, les seves activitats han estat múltiples, però mai contradictòries, els artistes donen per a molt. Com he dit, el vaig conèixer fent caricatures i en un escenari teatral. També va ser, però, periodista, el primer director de la Playboy en espanyol, actor de cinema, presentador i director de programes de televisió, novel·lista, assagista, expert en còmics i columnista habitual, últimament a El Mundo.

A més, va ser un personatge d'una gran dignitat i independència personal. Hi ha una associació a Barcelona el nom de la qual és Asociación por la Tolerancia. Sona bé, oi? La tolerància és una virtut pública fonamental per a la convivència. Aquesta associació, des de fa més de vint anys, concedeix un premi a una personalitat pública que destaqui per l'exercici d'aquest valor democràtic. Han estat premiades persones molt destacades de diversos àmbits, especialment del cultural. El primer premiat, cap al 1994, va ser Ivan Tubau, per la seva defensa pública del bilingüisme a Catalunya.

Va ser el primer de tots nosaltres que va criticar la immersió lingüística obligatòria a les escoles catalanes, pels volts del 1991, crec que al Diari de Barcelona, un diari escrit en aquella època íntegrament en català i boicotejat per la Generalitat perquè no era nacionalista.

Naturalment, ni de les activitats ni del premi d'aquesta associació en surten mai referències en la premsa catalana. El maccarthisme català ho impedeix i dura ja més, molt més, que el dels Estats Units. Dels Deu de Hollywood catalans, Ivan n’és el número u. Amb mereixements, amb tots els mereixements. Mai es va fer enrere. Després va ser un dels primers signataris dels manifestos Babel, a final dels noranta, i un dels fundadors de Ciutadans. Va estar en totes les batalles per la llibertat, la tolerància i la igualtat. Va ser un artista digne.

Ivan, amic, company, dissident, descansa per fi.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.