El comodí populista

D’entrada, cap al setembre del 2012, el fenomen es va diagnosticar com un cas d’alienació mental de determinat individu, trastorn que uns mitjans de comunicació de tipus nord-coreà podien haver contagiat a àmplies capes de la societat. Aquell polit tecnòcrata anomenat Artur Mas es va llevar un dia convençut que era Moisès i que tenia com a missió guiar el seu poble cap a alguna il·lusòria Terra Promesa... En resum: una estricta bogeria.

Poc després, la desqualificació prèvia —prèvia a qualsevol anàlisi rigorosa i serena, vull dir— del que passava en la política catalana va pujar de to: es tractava, senzillament, de feixisme. La nova etiqueta i les seves variants (totalitarisme, etnicisme, etcètera) va ser conjugada, naturalment, en els registres més diversos: des del simple insult de míting fins a les assenyades disquisicions a propòsit de Carl Schmitt, passant per analogies entre el Camp Nou ple d’estelades i l’estadi de Nuremberg durant els congressos del Partit Nazi.

Al llarg de l’últim quadrienni s’han assajat altres fórmules per projectar sobre la reivindicació independentista la llum més sinistra possible. Per exemple, hi va haver algun intent de comparar-la amb l’antipàtic unionisme protestant nord-irlandès, i fer de les grans manifestacions de l’Onze de Setembre l’equivalent de les arrogants i provocadores marxes orangistes pels barris catòlics de l’Ulster. Però resultava un paral·lelisme tan grotesc que no va funcionar.

Fins que, d’un temps ençà, ha aparegut el concepte-comodí, l’etiqueta que serveix per demonitzar tot allò que, aquí i a tot el món, qüestiona o desafia l’statu quo i, per tant, desagrada o irrita els seus beneficiaris i zeladors: el populisme. El Brexit no seria l’expressió última, exacerbada, d’un recel britànic envers Brussel·les que va començar a manifestar-se el 1973 i que cap govern des de llavors va voler o va saber combatre eficaçment? Res, res: populisme! I Marine Le Pen, no és l’avatar actual d’una extrema dreta clàssica que té les seves arrels en Vichy i rapinya avui les seves oportunitats? Bah, populisme i només populisme! I Podem, per ventura no suposa un símptoma de la flagrant crisi del règim del 1978, de la descomposició del bipartidisme, etcètera? Foteses! Vulgar populisme d’esquerres, d’inspiració chavista. I el secessionisme català? Populisme nacionalista de manual! I Trump? L’apoteosi del populisme, amanit pel Ku Klux Klan!

El que té de bo —o de dolent— invocar el populisme és que es tracta d’un dels conceptes més polisèmics, gasosos i ambigus dels que utilitzen la ciència política i la historiografia. El diccionari de la RAE el defineix com a “tendència política que pretén atreure les classes populars”; tenint en compte que les classes populars són la majoria social i electoral a tot arreu (excepte a Mònaco, Qatar i llocs així), caldria llavors concloure que és populista pràcticament tota la política de masses desenvolupada avui al planeta.

Si el predictor del populisme consistís en l’apel·lació a un poble unànime i indivís, les coses no resultarien més senzilles, perquè tal simplificació és comuna en la història contemporània; començant per la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776), redactada en nom “del bon poble d’aquestes Colònies” (i els colons lleialistes probritànics, què? A veure si Jefferson i Franklin també eren de l’ANC...).

Hi ha qui defensa que un polític populista és aquell que afalaga l’electorat dient-li el que vol escoltar (el 2008, per exemple, que no hi havia cap crisi); o li promet coses (centenars de milers de llocs de treball, creixements ràpids del PIB, donar suport a nous estatuts...) que sap que són impossibles de complir; o ofereix solucions simples (la llei, la llei i la llei) a problemes complexos. Però, curiosament, els caçadors de populistes pensen només en Trump, en Le Pen, en Pablo Iglesias, en els líders del procés català; mai en Zapatero, Rajoy, Hollande o Renzi.

En definitiva, qualificar avui alguna cosa o algú de populista no significa res; o una sola cosa: que aquell o allò no ens agrada i que, en comptes d’intentar entendre (no aplaudir) les causes de la seva irrupció, del seu poder de convocatòria, del seu èxit, preferim desqualificar-ho i ridiculitzar-ho. Per la seva gravetat, el que acaba de passar als Estats Units hauria de suscitar molta autocrítica sobre la manera d’abordar els fenòmens sociopolítics. Però no sembla que sigui així: segueixen prevalent la caricatura i l’en comptes de l’anàlisi seriosa.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.