El llegat de la millor pianista

Encara que sigui tan baixeta (1,49 m) que amb prou feines podia arribar als pedals, va agafar el comandament del teclat com un home, llançant les seves petites mans furiosament sobre les tecles per emetre les notes com una fàbrica brillant de colors i sonoritats”. La cita és d’una crítica que va publicar la revista Time el 15 de desembre de 1967 d’un recital de la pianista Alicia de Larrocha, el primer que va fer al Carnegie Hall de Nova York. Una de les desenes de crítiques dels seus concerts, que al llarg de la seva vida musical de 70 anys destacaven dues coses: la perplexitat per la força d’una dona aparentment fràgil i el perfeccionisme i sentiment de les seves interpretacions.

A De Larrocha (Barcelona, 1923-2009) no li agradava ser el focus de res, ni de la premsa ni de tot el soroll que hi havia al seu voltant. I encara menys volia que s’escrivís un llibre sobre ella estant en vida: “No, quan jo ja no hi sigui, feu el que vulgueu”, etzibava a la seva família. Set anys després de la seva mort s’ha editat Alicia de Larrocha. Notas para un genio (Alba), una biografia escrita per la periodista musical Mònica Pagès sobre la vida de qui va ser qualificada per la crítica com la millor pianista del món. Una definició que a ella no li agradava gens. El llibre està profusament documentat a partir de l’arxiu familiar que es conserva i que s’està organitzant a consciència al mateix pis de Sarrià on la pianista va viure des de 1976 fins a la mort. L’objectiu de la família és que tot sigui accessible per internet. 

En arxivadors perfectament organitzats s’alineen caixes i caixes amb milers de documents. També es conserven alguns dels vestits d’algunes de les actuacions més singulars d’Alicia de Larrocha, que, en realitat, en aquest pis no s’hi estava gaire temps: el poc que li quedava entre les interminables gires per Europa, els Estats Units, Àsia... arreu del món. Ni més ni menys que 4.400 concerts i un centenar d’enregistraments en 70 anys de carrera. Un pis, reformat per la seva filla, Alicia Torra, que està impregnat d’ella: records, fotos, cartes, retalls de premsa, tots els programes de mà dels seus concerts, discos, premis —una cinquantena de nacionals i de tot el món— i, per descomptat, el seu piano de cua Steinwey. “Llavors el piano estava al costat de la sala. Quan era a casa, quan podia tancava la porta corredissa per tocar”, explica la seva filla. Per no “molestar” els veïns li posava sordina: coixins i mantes que esmorteïen el so. El mateix feia als hotels, on solia demanar un piano per practicar, practicar i practicar.

Tot a la vida de la pianista estava supeditat a la música. La seva família, primer la dels seus pares i germans, i després la seva pròpia, ho van assimilar des del primer moment. Va néixer en una família amb cultura musical: la seva mare va ser deixeble d’Enric Granados i el seu pare solia tocar el violí. La seva tia Carolina, amb la qual tenia una estreta relació, era professora de piano. “Totes les circumstàncies eren propícies perquè fos pianista”, deia la mateixa De Larrocha en un document que recull el llibre. Va aprendre les notes abans que les lletres. Un dia, després d’escoltar en una de les classes de la seva tia interpretar La primavera d’Edvard Greig, Alicia es va asseure al piano i la va tocar de memòria. La família va decidir portar-la a l’Academia Marshall, l’escola continuadora de l’Academia Granados. Als quatre anys, una Alicia amb un bucle sobre el front i les cametes penjant va tocar en una sala d’audicions d’aquesta acadèmia. Dos anys més tard va fer el seu primer concert en un dels palaus de la Fira de l’Exposició de Barcelona. D’aquesta època és una divertida foto publicada al llibre, en la qual es veu Alicia amb una partitura recolzada en una caixa i en la qual toca el piano. Amb set anys, el 1930, va debutar al Palau de la Música de Barcelona, i aquest mateix any l’Ajuntament de Barcelona li va concedir una subvenció de dues mil pessetes “per contribuir que segueixi els seus estudis de piano”.

Van ser els seus pares, primer, els que van recollir tots els testimonis documentals dels concerts de la petita Alicia, que va evolucionar musicalment amb l’ensenyament de Frank Marshall, el seu mestre i al qual venerava, segons queda clar en les desenes de cartes que li escrivia quan estava de gira fora de Barcelona.

“Es podria dir que estava posseïda pel piano”, explica l’autora del llibre, Mònica Pagès, que va conèixer Alicia personalment. “Espero tenir una altra vida per poder-me dedicar plenament a la música”, va escriure De Larrocha en algun moment de la seva vida, i aquesta és la frase que introdueix el llibre. Plenament o no, la veritat és que en la vida que li va tocar viure la música va ser la seva gran passió. “No he pensat mai en res, el meu únic ideal és la música i fer música, per a mi és com l’aliment de la meva vida”, explicava en una entrevista. Ho va aplicar rigorosament, fins i tot a costa de la seva família. Es va casar amb un altre pianista, Joan Torra. “Ja n’era un admirador abans de conèixer-la personalment i quan van començar a festejar el meu pare li tenia una veneració total. En els primers anys van arribar a tocar junts, però de seguida ell es va adonar que era ella la que despuntava, que era un geni”, subratlla la seva filla. “Alicia era una noia independent i apassionada, de vegades molt fràgil, de vegades molt segura de si mateixa”, escriu Pagès.

Després d’uns anys trenta prometedors, en època de la República, en els quals la pianista enllaçava concerts i recitals per Espanya, la Guerra Civil va imposar un forçat parèntesi i és a partir dels quaranta que s’inicia la seva carrera internacional. Que va ser imparable. Torra, llavors encara el seu xicot, va ser el seu primer agent, i després qui s’entenia amb els representants de l’artista. També va ser qui va continuar la tasca de documentalista: va encomanar a Alicia que li enviés dos programes de mà de cada un dels seus concerts. Per tenir registre de les seves actuacions, un amic de la parella, Constantin Malaxa, melòman impenitent, portava un magnetòfon amb micro i gravava els concerts de la pianista a l’Amèrica del Nord. Centenars d’aquestes cintes també van anar a l’arxiu familiar, “ara les hem digitalitzat totes”, explica la seva filla obrint un calaix ple de cedés.

La també pianista Rosa Sabater, Victòria dels Àngels —eren coetànies—, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Carles Suriñach, Eduard Toldrà i Conxita Badia van ser alguns dels seus amics. El seu univers de relacions també girava al voltant de la música. Arthur Rubinstein explicava en una entrevista el 1974 que en una de les seves visites a l’acadèmia de Frank Marshall, amb qui l’unia amistat, va escoltar tocar Alicia quan tenia sis anys: “La vaig escoltar interpretar un nocturn de Chopin mentre les seves cametes ballaven a l’aire. La seva forma de sentir la música és una cosa que ni s’ensenya ni s’aprèn”. Un altre dels grans pianistes, Arturo Benedetti Michelangeli, també va quedar sorprès amb una interpretació d’una jove De Larrocha —als 20 anys— en un concurs a Ginebra. La pianista va compartir escenaris amb tots els grans músics i veus de l’època: el pianista André Previn —amb qui va coincidir en 30 concerts i que escriu el pròleg del llibre—, el violoncel·lista Mstislav Rostropòvitx o el violinista Itzhak Perlman, per esmentar-ne només uns quants. A la soprano barcelonina Victòria dels Àngels la va conèixer el 1940 quan van gravar juntes un disc de promoció d’un concurs patrocinat pel conyac Los Tres Cosacos de Ràdio Barcelona. I es van fer amigues, encara que van haver de passar 31 anys fins que compartissin escenari al Hunter College de Nova York.

“Durant set anys no van tenir fills. Al principi no els van buscar, i quan els volien, no venien. La van operar de l’apèndix i poc després es va quedar embarassada. Ella deia que alguna cosa havien fet, a més d’extreure-li apèndix... El meu germà Kiko va néixer el 1957 i jo dos anys més tard”, comenta Alicia. De Larrocha es va prendre un curt parèntesi professional, de tot just tres mesos, quan va tenir els dos fills. “Va ser el meu pare qui va assumir la criança de tots dos. Van ser uns avançats al seu temps i van intercanviar els papers”, afegeix la filla, que reconeix la duresa de tenir la mare gairebé sempre lluny. També ho va ser per a la pianista: “La nena té un gra al cap, és molt gran? Em sembla que agafaré el primer tren...”, escrivia una angoixada Alicia al seu marit en una carta del 26 agost 1959 des de Santiago de Compostel·la.

En una entrevista que li van fer el 1970, l’artista va ser preguntada sobre si ser dona era un avantatge o un desavantatge: “Per a mi no és el fet de ser dona, sinó la posició de la dona, o sigui, el fet que la dona es casa, té família, té un marit, una llar. Aquesta és la dificultat”. Estava convençuda que eren els condicionaments socials i familiars els que impedien el desenvolupament de les dones. Ella agraïa al seu entorn, la seva família, el fet d’haver-se pogut dedicar a la seva “vocació”. “S’escrivien cartes cada dia, i el meu pare es queixava que li explicava poques coses. Nosaltres també li escrivíem. Després ja va arribar el telèfon”, recorda la seva filla.

Petita d’estatura i de mans menudes, no cessava d’exercitar-se, precisament per poder arribar a la vuitena i sobrepassar-la fins a la desena —dues notes més—, cosa que no era problema per a pianistes amb mans més grans. “Jo la recordo sempre estirant el palmell de la mà, fent exercicis a la taula, a casa, als restaurants, en qualsevol lloc”, diu la seva filla. “Aquest dit petit és el que em salva”, explicava l’artista, perquè el tenia més llarg del normal.

“Les cartes i els programes han estat les principals fonts d’informació per afrontar la biografia, les que va mantenir primer amb els seus pares i la seva tia, després amb el seu xicot i marit, amb el seu mestre Frank Marshall, amb els amics i amb els seus representants, especialment amb Felicitas Keller”, afirma Pagès, que ha estat treballant quatre anys en el text. El llibre és, sobretot, un document que reflecteix la vertiginosa carrera professional de De Larrocha, a qui van arribar a batejar com Lady Mozart.

El seu primer concert als Estats Units va ser a Los Angeles en 1954. El seu amic i músic Carles Suriñach va advertir que sense l’etiqueta de Nova York “no et volen enlloc. Per tant, cal pagar-se el concert”, escrivia en una carta, que concloïa: “No tinguis por d’Amèrica, et cuidarem bé”. Les gires per Europa i Espanya —a Barcelona el seu escenari més habitual va ser el Palau de la Música i posteriorment també L’Auditori— se succeïen. A l’estiu de 1961 va fer diversos concerts a l’Argentina. Albéniz, Falla, Granados, Mompou, Turina, Montsalvatge, Mozart, Beethoven, Chopin, Rakhmàninov... el seu repertori era amplíssim. A De Larrocha no li agradava que l’encasellessin com a pianista espanyola: “Sóc una pianista d’Espanya”, aclaria l’artista per fer èmfasi que anava més enllà de la música de compositors espanyols.

Amb 47 anys havia fet la volta al món. Li encantava viatjar, i no va tenir cap problema a fer-ho sola, tota una raresa en aquells anys. Quan arribava a la destinació l’anava a buscar el seu representant o els amics. “A l’avió estic com a casa”, recorda Alicia que deia la seva mare. Les dècades dels setanta, vuitanta i noranta van ser les més centrades en les gires internacionals, especialment als Estats Units, on va arribar a actuar 16 vegades a Nova York en un any. En aquesta ciutat va tenir un apartament en el qual no faltava un Steinwey que li va cedir la marca perquè practiqués i que després, en morir l’artista, va regalar a la família.

“Quan el nostre pare va emmalaltir, ella va agafar un parèntesi per estar amb ell, que va morir el 1982. Nosaltres ja érem grans, i ella va tornar amb més dedicació encara a les seves gires i concerts, que no va abandonar fins que gairebé va tenir 80 anys”, recorda Alicia. “Necessitava audiòfons per seguir tocant. Les seves mans es ressentien de tant treball acumulat”, precisa Pagès al llibre. La gira de comiat dels escenaris va començar el 2002 i els seus fills, Kiko i Alicia, es van presentar al Japó, on estava actuant, per donar-li una sorpresa el dia que complia 80 anys. El 29 de novembre de 2003, a Jerez, l’artista va escriure al programa de mà: “Últim concert de la meva vida”. Va començar llavors una vida familiar que, en realitat, no havia tingut mai, envoltada dels seus fills i de la seva néta. L’1 d’octubre de 2004 es va trencar el fèmur, “allò va ser el principi del final”, apunta Pagès al llibre. La pianista va anar perdent progressivament les facultats per una degeneració neurològica. “A mi se’m feia molt estrany veure-la a casa”, diu la seva filla al pis familiar, on ella viu ara, envoltada de l’esperit de la seva mare i, sobretot, de la seva música.