Hillary Clinton: “Sento que no hàgim guanyat”

Dies abans, viatjant amb la candidata demòcrata a bord del seu avió de campanya, escrivint la seva història davant la recta final de les eleccions, vaig escriure una cosa sobre Hillary Clinton que ara em recorda una col·lega d’EL PAÍS a Madrid i que ha resultat una premonició no desitjada. “Quan sembla que li succeirà alguna cosa, gairebé per dret propi, la realitat trastorna els plans de Clinton”.

Ni la seva campanya, ni la mateixa candidata, podrien haver imaginat llevar-se dimecres amb un president Donald J. Trump. Ni en els seus pitjors malsons haurien previst aquest “trastorn de plans” que ha estat un xoc de trens devastador entre la realitat i el desig.

L’exsecretaria d’Estat va decidir no comparèixer dimarts a la nit al lloc que havia triat Manhattan per celebrar la fita de la primera dona que aconseguia trencar el tristament famós sostre de vidre en aconseguir la presidència del país més poderós del món.

Ningú l’hi va retreure. Almenys no al lloc on ja l’esperaven en va els seus entregats seguidors. No hi va haver males paraules, ningú va posar en dubte que la candidata no pogués venir. Si als assistents els tremolaven les cames i no aconseguien recuperar-se de la sorpresa, especulaven que molt probablement Hillary Clinton va haver de ser assistida mèdicament per controlar el xoc inicial.

Clinton no ha deixat passar gaire temps per demanar disculpes als seus seguidors. Ja havia escrit el que seria el seu discurs més difícil. Però quan faltaven minuts perquè l’antiga senadora entrés a la sala d'un hotel de Nova York, l’ambient semblava propi de l’espera davant d'un funeral. Cares llargues, tristes. Abraçades de confort entre llàgrimes. Mirades que s’evitaven per frenar les llàgrimes.

Clinton va pujar a l’escenari després que li donés pas el que hauria estat el seu vicepresident en una administració Clinton. Tim Kaine estava visiblement commogut.

Continguda, en aquest paper d’estadista que tan bé ha exercit a tot el món durant els seus centenars de viatges com a secretària d’Estat, Clinton va exposar amb claredat el que desitja per als Estats Units en els propers quatre anys.

L’exsecretària va donar les gràcies primer als seus seguidors i després els va demanar perdó: “Sento que no hàgim guanyat les eleccions”. A partir d’aquí, en el missatge següent va relatar que la nit abans havia felicitat el president electe, Donald Trump. “Em vaig oferir a treballar amb ell pel nostre país”, va dir. “Espero que pugui ser un president amb èxit per a tots els americans”.

Als seus seguidors, emocionats, Clinton els va dir que “Donald Trump és el nostre president i li devem una ment oberta i l’oportunitat de liderar”.

Tranquil·la, amb el guió que portava preparat sota control, Clinton va dir que sabia com se sentien de decebuts els qui l’escoltaven perquè “així també em sento jo”. “Però la nostra responsabilitat com a ciutadans és seguir fent la nostra part per construir una Amèrica millor, més forta, més justa”. “Sé que ho fareu”.

Clinton va tenir paraules càlides per a Trump, a qui va demanar que fos un president inclusiu, perquè el somni americà és prou gran per a tots. Per a les dones, per als immigrants, per al col·lectiu LGBT, per als qui tenen minusvalideses, per a tots. “El somni americà és prou gran per a tots, per a persones de totes les races i totes les religions”.

En el to optimista amb què Clinton va voler clausurar la seva campanya, l’exsenadora va dir que “els nostres millors dies encara han d’arribar”. “No dubteu mai que sou valuosos, poderosos i mereixeu totes les oportunitats per perseguir els vostres somnis”.

Hillary, 69 anys, amb molt poques possibilitats de tornar a fer una nova aposta per la Casa Blanca, va dir que res la feia sentir més orgullosa que ser la líder dels seus seguidors. “Sé que encara no hem trencat aquest sostre de vidre però un dia acabarà caient i espero que sigui abans del que ens pensem”.

Clinton va finalitzar acceptant la decepció que sentia. “Sé com esteu de decebuts perquè jo també me'n sento. Això és dolorós i ho serà durant molt de temps, però la nostra campanya no ha estat mai sobre una única persona ni unes úniques eleccions, sinó per una Amèrica esperançada i unificada. Encara crec en Amèrica i sempre ho faré”, va concloure. Ni una llàgrima. Amb el control total de les seves emocions i els seus gestos, Hillary Clinton va abandonar la tarima. No fos cas que hi hagués algú que li atribuís les llàgrimes al fet de ser dona.