La comèdia perfecta

En les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart el teatre es troba en la música. I en el cas de Le nozze di Figaro, el seu primer títol amb Lorenzo da Ponte com a inspirat llibretista, la clau de l'èxit rau en l'equilibri, l'elegància i el sentit teatral del director d'orquestra. Amb les idees ben clares, Josep Pons assegura la fluïdesa en una àgil lectura que treu bon partit del fi olfacte teatral de Lluís Pasqual, director escènic del muntatge, coproduït amb la Welsh National Opera, que el Liceu presenta per tercera vegada des de la seva estrena el 2008. Les veus van tenir alts i baixos, en un bon treball d'equip, però sense interpretacions memorables.

Mozart, medicina ideal per millorar la qualitat d'una orquestra, no enganya, ja que deixa al descobert errors i mancances de forma immisericordiosa. I l'orquestra del Liceu va superar amb bona nota el repte; el so és més clar, les cordes toquen amb més agilitat i reflexos, les fustes aprofiten el joc sempre dialogant de Mozart per recrear detalls cambrístics, metalls i percussió són més precisos. Els avanços són inqüestionables, però encara queden serrells en una plantilla que es va renovant amb comptagotes.

Pons la va encertar en una versió amb nervi, claredat en les textures i un treball a consciència en els recitatius, però, i això és un problema endèmic al Liceu, es té la sensació que encara falta un assaig general més abans de l'estrena per evitar els desquadraments en les entrades d'alguns cantants i del cor.

En la seva tercera marxa al Liceu —es va programar per segona vegada el 2012— el muntatge de Lluís Pasqual ha guanyat frescor i respira les essències mozartianes amb més naturalitat gràcies a una direcció d'actors més ben calibrada que permet gaudir amb senzillesa del deliciós joc teatral; prevalen les emocions i l'erotisme de les trames amoroses, amb un canvi d'època —trasllada l'acció als anys trenta del segle passat— que aporta un lleuger toc de comèdia de saló, amb l'elegant escenografia de Paco Azorín, il·luminada amb suaus matisos per Albert Faura.

Les dones porten la veu cantant en la partitura, i en la funció: la soprano Anett Fritsch va substituir in extremis Olga Mykytenko en el paper de la Comtessa amb un cant de gran noblesa. La bonica veu de la soprano Mojca Erdmann, gairebé inaudible a l'inici, va anar guanyant cos fins a mostrar el seu encant líric, però es va embolicar molt com a actriu. I la mezzosoprano Anna Bonitatibus, que va començar molt bé, es va complicar la vida en les ornamentacions d'un Voi che sapete que va sonar amb rigidesa. Molt còmoda va estar la Marcellina de la mezzosoprano Maria Riccarda Wesseling i amb encant la Barbarina de la soprano Rocío Martínez.

Costat masculí

Pel costat masculí, el baríton Guyla Orendt, debutant al Liceu, va perfilar un Comte cínic, dèspota i faldiller amb bona presència escènica i bona veu, de volum limitat. Va repetir la seva eficaç caracterització de Figaro el baix-baríton Kyle Ketelsen, més convincent com a actor que en els rics matisos vocals que demana el personatge.

El rotund Bartolo del baix-baríton Valeriano Lanchas i el còmic i molt ben cantat Basilio del tenor José Manuel Zapata, destaquen en un repartiment completat amb solvència pel tenor Vicenç Esteve Madrid (Don Curzio) i amb molt d'histrionisme pel baríton Roberto Accurso (Antonio).