Grandesa i misèries de la difunta Convergència

Josep López de Lerma ha escrit les memòries dels seus 24 anys com a diputat de CiU al Congrés –del 1980 al 2004–. Cuando pintábamos algo en Madrid (ED Libros) és un testimoni extraordinari d'un partit i una manera de fer que ha mort; és el primer llibre sobre CiU després de la seva defunció i el primer testimoni del que era Convergència (CDC) des del punt de vista del roquisme. El llibre és ric en anècdotes que il·lustren relacions personals i maneres de fer dels protagonistes d'aquesta història. Però més enllà de les anècdotes, Cuando pintábamos algo en Madrid intenta destacar el que va aconseguir CiU per a l'autogovern català comparant-t'ho amb l'actual procés sobiranista.

Moments heroics del president

López de Lerma ofereix una visió ambivalent respecte a Jordi Pujol. Inicia el joc de les anècdotes relatant com el president li va anunciar que seria diputat al Congrés: va fer que el seguís fins al lavabo del seu despatx i allà, orinant a l'urinari, l'hi va dir. López de Lerma aporta exemples del servilisme dels afins de Pujol, com utilitza La Vanguardia per als seus objectius o el descontrol dels seus fills, però en tot moment el presenta com un home que prioritza el bé comú dins d'Espanya, amb dos moments cabdals: el 1977 ofereix a Adolfo Suárez el suport dels seus diputats “a canvi de res” per aturar l'endeutament de l'Estat i tirar endavant els Pactes de la Moncloa. El segon moment històric, heroic, de Pujol, és el cop d'estat fallit del 1981. El president de la Generalitat, il·lustra López de Lerma amb un context ben detallat, va ser l'únic representant de l'Estat que va defensar la democràcia en públic, controlant els militars a Catalunya, mirant de convèncer un Rei dubitatiu que havia de donar suport a la democràcia. La frase “tranquil, Jordi, tranquil” mai es va produir, segons López de Lerma –i segons va explicar el mateix Pujol el 2001 a RAC1–; va ser justament el contrari: “Tranquil, Majestat, tranquil”. Pujol va deixar durant trenta anys, pel bé de l'estabilitat d'Espanya, que el Rei fos recordat com el salvador de la democràcia. López de Lerma destaca que l'endemà del cop fallit, quan el Rei va convocar els líders dels partits, no va convidar a la reunió ni CiU ni PNB. “El lleig” del cap d'Estat és un exemple definitiu de la visió centralista predominant d'Espanya que CiU va continuar empassant-se.

Aznar compleix la seva paraula

Cuando pintábamos algo en Madrid recull fins a sis negatives de Pujol a invitacions perquè CiU entrés al Govern central. L'autor considera que va ser un error, un rebuig constant a l'oportunitat de transformar Espanya. López de Lerma creu que Pujol tenia por davant d'aquest repte però sobretot remarca que el president no hauria acceptat que ningú altre de la coalició tingués més notorietat que ell. L'última oferta per accedir a la governabilitat d'Espanya la va fer José María Aznar amb el seu segon mandat. López de Lerma vol recordar que en aquells primers compassos de la majoria absoluta del PP, Aznar va acomplir el compromís firmat la legislatura anterior de millorar el finançament: “Aznar va complir amb la seva paraula, es van canviar no poques antigues regles que venien dels socialistes i la fórmula polinòmica final va donar a la Generalitat uns ingressos molt superiors dels obtinguts fins aleshores. A més, per primera vegada en la seva història, la recent i l'antiga, s'habilitava el Parlament de Catalunya per variar a la baixa o a l'alça determinats trams d'impostos estatals”.

Fins i tot amb un PP amb majoria absoluta, López de Lerma descriu una tensa reunió amb Cristóbal Montoro en què el convergent aconsegueix que els pressupostos de l'Estat financessin més projectes a Catalunya del que esperaven, amb la depuradora del Baix Llobregat com a cirereta del pastís. “La humiliació del contrari no porta enlloc”, avisa López de Lerma, després del relat de la trobada que va mantenir amb Montoro, els dos sols, havent fet sortir de la sala els seus acompanyants i acordant que les inversions s'aplicarien sense fer quedar malament a ningú dels respectius governs.

Amagar “el dossier de la família Pujol”

La cohabitació de CiU al PP arriba a límits que infringeixen la llei. El 1999, sota ordres de l'aleshores secretari general de CDC, Pere Esteve, López de Lerma es va reunir amb Javier Arenas, aleshores secretari general del PP, per establir uns acords de no-bel·ligerància de cara a les imminents eleccions catalanes. Feia pocs dies que Pujol havia anunciat des del cim de l'Aneto la convocatòria de les seves últimes eleccions. López de Lerma va comunicar a Arenas el que Esteve li havia demanat: que el PP no utilitzés “el dossier de la família Pujol”. Arenas va respondre: “Digues al president, que el dossier el tenim, però que no estem tan bojos per fer-lo servir en aquesta ocasió. El que ara ens uneix és tombar electoralment els socialistes”.

Un altre dels missatges que López de Lerma havia de transmetre a Arenas és que el PP tampoc havia de filtrar la informació compromesa que els populars tenien sobre Juan Cristóbal Garrigosa, cunyat de Pasqual Maragall. Arenas es mostra sorprès però López de Lerma insisteix que CiU vol una campanya catalana tranquil·la. Arenas va demanar a canvi que Pujol carregués públicament contra Alberto Fernández Díaz, el candidat del PP a les eleccions autonòmiques, perquè gaudia de poca notorietat mediàtica. López de Lerma es va trobar amb Pujol a Palau per informar-lo del contingut de la reunió amb Arenas. Esteve havia ordenat a López de Lerma que no parlés amb el president de la qüestió de la seva família i el diputat es va limitar a transmetre els punts acordats amb el PP sobre la gestió de la comunicació que farien durant la campanya a partir de mitjans públics i privats. També va informar Pujol de la petició de criticar Fernández Díaz, cosa que el president va fer poc temps després.

La farsa de l'Eix Transversal

Un dels passatges més vergonyosos de la relació entre el PP i CiU va ser un dels pactes secrets del Majestic, segons les memòries de López de Lerma: l'Estat finançava d'amagat la construcció del desdoblament de l'Eix Transversal, que de cara a la ciutadania era una obra de la Generalitat. La farsa es va mantenir secreta fins que un advocat de l'Estat encarregat de supervisar els pressupostos generals va descobrir que el Govern del PP havia pagat 17.814 milions de pessetes d'una obra que no apareixia en l'inventari de l 'Estat. López de Lerma va pactar amb aquell advocat i amb el secretari d'Estat de Pressupostos José Folgado que una de les grans promeses electorals de CiU passés a ser de titularitat estatal sense que es fes públic: “Vaig salvar Pujol del ridícul que es fes públic que l'Eix passava a mans de l'Estat. Crec que encara avui no ho sap”.

López de Lerma retrocedeix al 1999 quan veu per primer cop que el pactisme de cavallers està a punt d'acabar a CDC. La diputada Carme Laura Gil, en una jugada orquestrada per Esteve, volia que el Congrés votés l'entrada de Catalunya com a membre de la Unesco. La proposta no tenia cap mena d'opció de tirar endavant i López de Lerma va comunicar a Pujol la maniobra, que tenia com a única finalitat “emprenyar el PP i el PSOE”. Pujol no n'era conscient, ho va aturar i Esteve, a poc a poc, va anar desapareixent de CDC. López de Lerma assegura que el gran projecte d'Esteve, Galeusca –un front polític format pels partits nacionalistes gallec, basc i català–, el va deixar morir Pujol. “Pere Esteve, amb la seva Declaració de Barcelona –l'inici del projecte Galeusca– i els que el segueixen i empenyen, entre els quals, el nen de Pujol – Oriol Pujol–, és l'embrió del que ha d'arribar; la radicalització no sé si de CiU, però sí de CDC, la pèrdua de la centralitat política a Catalunya i no sé si fins i tot la destrucció de CiU”. Gil ha tornat a l'actualitat aquest 2016 com una de les signants del manifest Koiné, que nega la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent i assegura que els castellanoparlants són peces d'un colonialisme cultural espanyol.

Hi ha capítols de Cuando pintábamos algo en Madrid que semblen comptes pendents de l'autor amb personatges avui destacats del procés independentista. Artur Mas n'és un, que en el llibre destaca per ser poc solvent, o Joan Rigol, que apareix com un polític excessivament ambiciós per assolir càrrecs institucionals i que va tenir un paper cabdal, com a vicepresident del Senat, per aconseguir l'elecció del jutge corrupte Pascual Estivill com a membre del Consell General del Poder Judicial.

El fracàs de Roca

López de Lerma exposa les malaguanyades accions que es van dur a terme per reconciliar Miquel Roca i Jordi Pujol en els moments més tensos de la seva relació. De l'operació Reformista, la fracassada aventura electoral de Roca el 1986, López de Lerma no fa cap revelació significativa. L'exdiputat recorda un sopar de comiat del Partit Reformista Democràtic (PRD), amb Roca, Florentino Pérez, Pedro J. Ramírez i Ignacio Camuñas, entre d'altres: “Vam celebrar els funerals a l’estil nord-americà amb un sopar a Zalacaín, el restaurant de moda de Madrid, quan el deute bancari ja estava gairebé sota control, qüestió en la qual es van mullar, i molt, Jordi Pujol i Rafael Termes”. López de Lerma no precisa com es va mullar Pujol en la solució d'aquest deute. José Antich, al seu llibre El Virrey, i Maiol Roger, a Jordi Pujol, la gran família, aporten llum en aquest afer: el president de la Generalitat va concedir obra pública a les companyies que es van implicar en el finançament del PRD, com va ser la concessió de l'autopista Terrassa-Manresa a Ferrovial, amb una oferta pitjor que les dels seus competidors, per ordre expressa de Pujol. López de Lerma demana al lector un important exercici de fe quan insisteix que en els seus 24 anys a primera línia de CDC, ell mai va saber res del finançament del partit.

Al marge del seu servei a CiU i a Catalunya, López de Lerma se significa per dos sacrificis notoris en les seves funcions per Espanya. Com a president de la comissió parlamentària d'investigació del cas Roldán, López de Lerma revela greus evidències d'espionatge en contra seva a càrrec del PSOE i de les forces de seguretat de l'Estat. Més endavant, el ministre d'Exteriors Abel Matutes li va dir que s'havia guanyat una medalla al mèrit quan en unes jornades parlamentàries d'infart entre Espanya i Mèxic López de Lerma va aconseguir desencallar el protocol d'extradició d'etarres acusats de delictes de sang. La medalla no va arribar mai, com molts esforços que CiU va fer per l'estabilitat d'Espanya i que van quedar sense correspondre.