‘Collages’ i cubismes d’avui

El collage va ser un dels grans invents del cubisme. De fet, n’era gairebé l’origen, perquè en fragmentar les formes per compondre-les canviant-ne l’estructura i, sovint, també el punt de vista, va crear un collage pintat. Passar d’aquí a utilitzar trossos de cartró, fusta, paper de diari o partitures, era lògic. Per què imitar-los si era més interessant enganxar-los? I els pintors cubistes no van tardar gaire a fer-ho. Aquests dies es pot veure una excel·lent monogràfica del millor moment del cubisme, el dels anys deu, al Museu Picasso, amb artistes com Picasso, Braque i Gris, però també Léger, Lipchitz, Laurens, Severini, Maria Blanchard o Diego Rivera.

El moviment dadà té les seves arrels en el cubisme, però els seus components de seguida van voler matar el pare. Marcel Duchamp va assassinar la pintura de manera radical. Però no tots els seus col·legues van seguir aquest camí. De fet no el va seguir ningú més que ell, malgrat que, a partir dels anys setanta i vuitanta del segle XX, Duchanp s’hagi convertit en un dels artistes més influents de l’art del tombant de segle. Però el dadaisme també va evolucionar cap a una línia molt més formalista, d’estricte ordre geomètric en el cas de Sophie Taeuber-Arp, de recreació del biomorfisme en el cas de Hans Arp, i de recuperació d’un cert cubisme en el cas de Kurt Schwitters, artista que va excel·lir en els assemblatges de grans dimensions i en els petits collages.

Un segle després, cubisme i dadà encara perduren. Un dels vessants de l’irlandès nord-americà Robert Janz (Belfast, 1932), que exposa a la galeria A/34, parteix de la desmaterialització de l’art que va iniciar Duchamp. Una de les seves facetes són grafitis amb aigua. Aquests dies, a Barcelona n’ha fet bastants —al carrer d’Aribau, a les parets del Macba i a l’escultura d’Oteiza que hi al davant...—. Pinta quasi sempre un home cérvol que recorda les pintures rupestres, com un homenatge i una cita constants al moment primigeni de la pintura i la representació, quan no hi havia ni mercat, ni encàrrecs, i amb prou feines espectadors. Janz pot pintar en qualsevol superfície exterior perquè no la taca, ni la malmet, ni tampoc l’acció fa pudor, ni molla ni seca. Després desapareix del tot. És l’obra immaterial i inaccessible, tant per al comerç com per al col·leccionisme, molt d’acord amb l’art conceptual més radical dels anys setanta, quan Janz va començar a exposar. Un dels primers llocs va ser a la Galeria Cadaqués, el 1975. Per contra, també fa collages, escultòrics i pictòrics, sovint amb la mateixa figura o amb gats i animals inventats, amb una gran riquesa de textures i materials.

Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) també fa un gran salt al temps amb la seva sèrie Amorfa que presenta a la galeria Rocío Santa Cruz. De nou Schwitters i també el cubisme, en una visió passada pel pop art i la postmodernitat. Gairebé tot són escultures/collages. Unes estan foses en plom o bronze i les peanyes que les suporten formen part de l’obra, perquè estan tan o més elaborades que aquesta. Unes altres són en baix relleu, responen al nom de Suite Magma i és on hi ha algunes de les millors realitzacions.

Moltes giren entorn del barret, tema també bastant cubista i dadà, i són un bon homenatge a la seva companya, la dissenyadora Nina Pawloswky. De fet, aquests dies comparteixen l’escenografia d’El coratge de matar, de Lars Norén, que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ell amb els decorats i ella amb el vestuari. Els retalls de feltre i ràfia, rodons i ovalats, buits i plens, segurament sobrants de casquets i pameles que donen voltes pel món, i els bocins de patrons, ullets i altres andròmines desestimades, donen peu a unes construccions boniques i ben encaixades, amb poques pretensions transcendentals (malgrat que també puguin tenir-ne), llestes per ser contemplades. Unes obres elegants que uneixen la gràcia dels petits assemblatges picassians dels anys deu —de fusta, llauna, fil ferro i cartró— amb l’encant estrafolari del cornet invertit de llana que va tombar la irreductible, aparentment freda, i atractiva, gran Ninotchka lubitschiana.