_
_
_
_

Sense novetat al front

El Primavera Club posa de manifest la innocència inofensiva de la seva remesa de propostes

Seth Bogar, durant la seva actuació.
Seth Bogar, durant la seva actuació.Dani Canto

Planter del seu germà gran, el Primavera Club presenta a la tardor la possibilitat de veure en sala aquells artistes que probablement pujaran als escenaris a l’aire lliure del Primavera Sound ja de cara al bon temps. És, així, una versió a cobert que reivindica el club com a espai idoni per assistir a concerts, i en el seu passeig per diverses sales de la ciutat durant els seus anys d’existència, el Club ha acabat en les dues de l’Apolo, on durant el cap de setmana els afeccionats han pogut veure el que oferirà el futur musical en el terreny indie. I després de dos dies de concerts, i sense veure el que oferiria l’última jornada, la resposta és que no s’anuncien nous vertígens.

La sensació generalitzada després de les actuacions del Primavera Club d’aquest any és que gran part de la música que s’ha escoltat resulta inofensiva, cançons tocades per un intent de recrear una bellesa més aviat lànguida exposades sense carisma especial. Perquè una cosa és que la música doni voltes sobre si mateixa, regurgitant el seu passat a la recerca de definir el seu futur, i una altra és que aquesta operació tingui lloc sense que a l’escenari hi hagi res que cridi l’atenció, algú amb desvergonyiment i atreviment per trencar amb tanta carrincloneria. Potser Seth Bogart, amb el seu aire cabareter i procaç, va ser qui més a prop va ser del carisma. Els altres o bé semblaven pudoroses senyoretes endiumenjades, Rachel Goswell de Minor Victories, o bé èmuls de Spandau Ballet, qualsevol dels membres de Youmi Zouma, o de N’Gai N’Gai, Dan Boeckner, de Operators. Només els cabelluts, cas de Pauw, van transmetre una mica de força estètica, ni que fos perquè els cabells llargs escabellats sempre funcionen.

Pel que fa al so el Primavera Club va permetre revisitar els anys setanta, els vuitanta i els noranta, passant per la memòria noms que van de Joy Division a Gino Vanelli, Steely Dan o The Clash, per citar només algun dels músics referenciats pels grups actuals. Difícil trobar sonoritats excitants que proposin una reinvenció ni que sigui divertida, picant o agosarada dels que el passat ens ha llegat. Sí, River Tiber encaixaven alguna cançó estimable en la seva aproximació al soul més sofisticat, però no va passar d’aquí, i va quedar per al record el seu toc sensual d’arrel negra. En conjunt, doncs, una collita que no sembla particularment excitant i que durant tres dies ha ocupat les dues sales d’Apolo amb un seguiment acceptable de públic.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_