L’Espanya que porta pistola

El Fernando mira a banda i banda de la terrassa del bar on esmorza, s'obre una mica l'americana i ensenya una petita arma enfundada en un cinturó de pell marró lligat a l'abdomen. És una Glock de 9 mm i la porta per seguretat. És joier i fa uns anys va patir diversos atracaments violents, per això la Guàrdia Civil li va concedir la llicència que li permet portar una pistola com a autodefensa. No li agrada, explica. Pesa, sempre n'ha d'estar pendent, no pot beure i li recorda les males experiències del passat. Però admet que així se sent més segur. El Fernando –demana aparèixer amb un nom fals– és un dels prop de 8.000 espanyols amb llicència per anar armat pel carrer. Però el permís B, que expedeix la Guàrdia Civil, es concedeix només en aquells casos en què l'amenaça està contrastada. Solen ser polítics, joiers, armers, magistrats, algun futbolista o exmilitars.

Ells són els únics –al marge dels cossos de seguretat– que poden passejar pel carrer amb una pistola, sempre que la duguin amagada. Però Espanya té avui registrats tres milions d'armes en mans de civils, 1,1 milions de ciutadans, la majoria de les quals s'utilitzen per a la caça major i menor, el tir olímpic o el col·leccionisme. L'inventari, que actualitza cada mes la Intervenció Central d'Armes i Explosius (ICAE) de la Guàrdia Civil, recull detalladament el tipus d'aparell i la regió on es troba el propietari. D'aquesta manera, si es mesura en nombre total d'armes, Andalusia és la regió que en té més exemplars, amb 611.987 (la majoria són carrabines), i Melilla, amb 399, és on n'hi ha menys. No obstant això, si s'analitza en funció del nombre d'habitants, les comunitats més armades són Extremadura, Castella-la Manxa, Navarra i La Rioja. La regió que concentra més pistoles amb llicència per a l'autodefensa, com la que té el Fernando, és Madrid. “És perquè es tracta d'una zona amb acumulació de càrrecs públics”, assenyalen des de la Guàrdia Civil.

L'inventari també inclou rareses, com el nombre de ballestes que hi ha a Espanya (1.647), i Andalusia és de nou on n'hi ha més, i Ceuta i Melilla són les úniques comunitats autònomes on no n'hi ha cap registrada. També destaquen zones especialment propenses al tir olímpic, com Astúries (4 armes per cada 1.000 habitants) o Catalunya (2 per cada 1.000 habitants).

Però Espanya –setè exportador mundial d'armament– és un dels països amb una regulació més restrictiva a la Unió Europea respecte a l'accés a les armes. De fet, es troba en la meitat de la taula d'àmbit mundial (a la posició 61 de 178 països, segons l'organització l'enquesta referencial de Small Arms Survey) en la taxa d'armes per habitant (1 per cada 10 ciutadans) i en la part més baixa del rànquing europeu, que lideren Finlàndia, Alemanya i França. Però l'associació Anarma –que vindria a ser com l'associació del rifle dels Estats Units en versió espanyola i que té uns 2.000 socis– considera que s'hauria d'obrir més el filtre i s'hauria d'equiparar la regulació a la de països com la República Txeca, on és possible accedir a una arma per a la defensa personal superant uns exàmens reglats i aportant els certificats d'antecedents corresponents.

Per això aquí alguns dels que no han aconseguit el permís B (autodefensa) i se senten amenaçats opten per tenir una arma de tir esportiu a casa (n'hi ha unes 70.000 a Espanya) i acudir regularment al club perquè segelli el document que exigeix la Guàrdia Civil i que en restringeix l'ús per a aquesta finalitat. Anarma alerta que la compra d'aquest tipus de pistoles s'ha disparat a causa de les restriccions per a l'autodefensa. Però la policia i els armers recorden que utilitzar una arma de tir com a defensa personal pot implicar seriosos problemes. “És que la llicència B no l'aconsegueix pràcticament ningú. La seva concessió és una mica arbitrària i es donen paradoxes. De vegades l'hem demanat per a dones que han patit violència domèstica o propietaris de negocis perillosos i l'han denegat”, assenyala Javier Arnáiz, president d'Anarma, a qui també li van denegar aquest permís.

La restricció té una filosofia clara. Malgrat que les estadístiques no sempre ho avalen, la UE i diverses associacions consideren que és freqüent la relació entre la taxa d'armes i el risc d'homicidis per armes de foc (1.000 l'any dins de les seves fronteres) i atemptats. De fet, cinc dies després dels successos de París el novembre del 2015, que van provocar 132 morts, la Comissió Europea va presentar una proposta per reformar la Directiva d'armes de foc civils, i una de les futures mesures suposaria la prohibició de les armes semiautomàtiques compreses en la categoria B7: curtes i llargues.

Anarma i les altres associacions europees del mateix àmbit han posat el crit al cel perquè la prohibició afectaria directament esportistes i caçadors, que fan servir aquests rifles per a la caça major. De fet, aquesta associació va calcular que més de 100.000 unitats a Espanya es veurien afectades (passarien a ser confiscades). “En lloc d'atacar el mercat negre, que és d'on vénen les armes de terroristes, ataquen el mercat regulat”, critiquen des d'Anarma. Però una mica més tard es va adoptar també un reglament per homogeneïtzar la manera en què es desactiven aquests artefactes als diferents Estats membres. I aquesta sí que és una de les principals llacunes de les quals es beneficia el mercat negre i que pot estar relacionada amb els atemptats.

El problema principal a la UE és que hi ha una mena de buit legal que permet comprar, com a simples objectes de col·lecció, armes desactivades a països amb antics conflictes armats del nord d'Àfrica (a l'actual Estat fallit de Líbia Gaddafi va arribar a incentivar la compra de kalàixnikovs entre les famílies), repúbliques exsoviètiques i els Balcans. Les armes utilitzades en els atemptats del novembre passat a París procedien d'estocs desactivats dels Balcans; les que es van utilitzar per a la matança al setmanari Charlie Hebdo uns mesos abans van sortir del mercat negre d'armes inutilitzades d'Eslovàquia. Transformar-les altre cop en armes letals és relativament fàcil i la regulació sobre el que es considera un arma desactivada és força heterogènia als diferents països de la UE. No obstant això, poden circular lliurement d'un país a l'altre.

El cost en origen d'una arma de guerra convertida en detonadora és d'uns 500 euros, però una vegada modificada o reactivada pot arribar a valer entre 2.000 i 2.500 euros. Els principals focus detectats recentment es troben en països de l'Est, però d'aquest tipus de tallers també n'hi ha a Espanya. En l'operació Taronja, de l'abril del 2015, se'n va desmantellar un a Alacant dedicat a rehabilitar les armes procedents d'Eslovàquia. Se'n van intervenir un centenar, entre les quals hi havia fusells d'assalt AK-47 i subfusells VZ61, VZ25 i Rak PM63; procedien del mateix lloc que les armes utilitzades pels terroristes dels atemptats de París de gener del 2015 i que les utilitzades en l'atemptat contra el tren Thalys que feia el trajecte Holanda-França a l'agost d'aquell mateix any.

Passa el mateix amb les armes de salva –les detonadores que s'utilitzen per a competicions esportives o per a rodatges–, per les quals a Espanya només cal presentar un DNI en el moment d'adquirir-les. Transformar-les en una arma letal és bastant senzill (se sol canviar el canó i la recambra) i en els últims temps han caigut moltes bandes precisament dedicades a això. Un dels casos més mediàtics va ser el del suposat ambaixador a Espanya de Corea del Nord, Cao de Benós, que va ser detingut després de rebre a casa dos detonadores: una Zoraki 917 Black de nou mil·límetres i una altra Zoraki 906 crom semiautomàtica. Les dues havien estat transformades i estaven a punt per disparar. Però Álvarez creu que es tracta d'una pràctica arriscada i poc freqüent. “Si vols perdre els dits i la mà, fes-ho. És clar que es pot fer. També pots anar a comprar una canonada i ficar-hi un cartutx de caça a dins, però te la jugues”, assenyala. Tot i així, la Guàrdia Civil ha confiscat unes 500 pistoles detonadores trucades en els últims dos anys.

A les vitrines de l'armeria Ravell, al carrer Diputació de Barcelona, hi ha algunes d'aquestes rèpliques. Cap sembla que sigui gaire mortífera. Perquè puguin matar s'han de modificar extensament. La Sara, propietària d'un establiment que va obrir el 1939 i que avui s'està especialitzant en seguretat a causa del lent declivi del món de la caça, mostra una petita Glock negra de 9mm que acaba de treure de la caixa forta. Aquesta sí que és real i és una de les preferides dels policies per a la segona arma a la qual tenen dret. “Aquest comença a ser un client predominant. El caçador està envellint i s'està perdent tradició. Pel que fa a les llicències B, pot ser que en faci una l'any”, assenyala. Tant ella com Roca, el president del gremi d'armers, podrien portar una arma a sobre, però cap dels dos ho fa. “Aquest és un país prou segur i jo, de moment, no em sento amenaçat”, assenyala Roca.